Hi ha múltiples maneres de gaudir d'una pel·lícula, que van de la contemplació reverent del cinèfil de filmoteca fins a l'actitud esbojarrada i festiva que exhibeixen els fans d'una obra tan atípica i estimulant com The Rocky Horror Picture Show. Sovint vestits com els personatges del film, es col·loquen davant la pantalla per imitar les seves coreografies (o bé contemplen un grup d'actors en viu encarregats de complir aquesta funció), i també intervenen en diversos moments de la projecció utilitzant elements d'utillería, com globus, pistoles d'aigua, espanta-sogres, confeti o paper higiènic.
Curiosament, aquesta cinta de culte, mil vegades reposada en passis especials a tot el món, va tenir en el moment de la seva estrena molt mala acollida. Tot va canviar quan els publicistes de 20th Century Fox encarregats de la seva promoció, Lou Adler i Tim Deegan, van descobrir que hi havia alguns fans de Los Angeles que havien vist la pel·lícula un munt de vegades. Això els va decidir a buscar públics menys convencionals.
Lee tambiénLos #MeToo del Hollywood dorado
El 1976, van provar amb les sessions de mitjanit i van encertar. En el cinema Waverly de Greenwich Village, a Nova York, van aconseguir un impressionant rècord en les sessions de mitjanit, mantenint-se noranta-cinc setmanes a la cartellera. La llegenda explica que un professor anomenat Louis Farese Jr, al veure el personatge de Janet, interpretat per una de primerenca Susan Sarandon, tapant-se el cap amb un diari per refugiar-se de la pluja, va cridar desinhibidament: “Compra't un paraigua, puta gasiva!”. Aquest va ser l'origen de l'anomenat “diàleg de contrapunt”, pel qual els fans oferien rèpliques humorístiques a diàlegs i situacions, interactuant amb la pel·lícula.
En cas de recaptar menys de 400.000 dòlars en les tres primeres setmanes d'estrena, l'estudi va passar a obtenir beneficis per sobre dels cinc milions de dòlars en un sol any. A finals dels setanta, Fox tenia unes dues-centes còpies en circulació. Aviat van sorgir clubs de fans, convencions i una infinitat d'objectes de marxandatge. The Rocky Horror era ja una mica més que una pel·lícula; s'havia convertit en un autèntic fenomen de masses.
D'esq. a dr., Tim Curry, Barry Bostwick i Susan Sarandon en ‘The Rocky Horror Picture Show’, 1975
Un musical transgènere
Però la importància d'aquesta cinta va més enllà del seu inesperat èxit popular. És també una obra que es va convertir en una trencadora oda a l'alliberament sexual, anticipant-se a la revolució transgènere que havia de venir. Com bé va explicar Gordene Olga MacKenzie en l'assaig Transgender Nation (1994), el missatge fonamental de Rocky Horror era propugnat pel seu personatge més carismàtic, l'inenarrable mad doctor transvestit Dr. Frank-N-Furter, interpretat per Tim Curry: “No hi somiïs, fes-ho”.
Seguint els codis de les velles històries de terror gòtic, la beneita i reprimida parella protagonista, Brad i Janet, es veien obligats, després de la punxada d'una roda del seu cotxe, a dirigir-se a un intrigant castell per sol·licitar trucar per telèfon. Allà seran instruïts pel luxuriós Frank-N-Furter –amb la col·laboració de la seva particular creació, l'efeb musculat anomenat precisament Rocky Horror– en les “virtuts” de la bisexualitat i l'amor lliure.
Lee tambiénDe Virginia Woolf a Frida Kahlo y otros personajes históricos que tal vez habrían participado en el Orgullo
Malgrat el seu aspecte de simple entreteniment d'estètica trash, la pel·lícula reflectia els desitjos de canvi d'una generació marcada pel desencant davant la corrupció política (quan Brad i Janet van amb cotxe, a la ràdio sona el discurs de dimissió de Richard Nixon) i també per l'esperit libèrrim del punk, el so agrest del qual i alhora hedonista inspira les cançons compostes per Richard O'Brien.
Aquest actor i escriptor d'origen neozelandès, que s'ha definit a si mateix com una persona no-binària, va ser l'autor complet del musical rock precedent que es va estrenar el 19 de juny del 1973 en el Royal Court Theatre de Londres. En la versió cinematogràfica, O'Brien es va encarregar d'escriure el guió al costat del director Jim Sharman, i també va interpretar el paper de Riff Raff, el criat geperut de Frank-N-Furter.
Richard O'Brien (autor de l'obra original) i Patricia Quinn com Riff Raff i Magenta en la comèdia musical ‘The Rocky Horror Picture Show’, 1975
Amb intel·ligència, O'Brien reelabora el mite frankensteineano per acostar-se al descobriment de la identitat queer, que inspira un inopinat terror en les mentalitats més conservadores del seu temps. L'obra de teatre i la pel·lícula parodien la masculinitat patriarcal (representada en la personalitat encartonada de Brad o en el culte al bodi-building). En contrapartida, Frank-N-Furter i els seus sequaços del planeta Transsexual, que ja han superat els límits convencionals de la definició més previsible dels gèneres, semblen gaudir molt més dels plaers mundans.
Els plaers del ‘camp’
La pel·lícula recicla lliurement una suggeridora batedora d'influències. En ella trobem rastres, voluntaris o no, del terror de la Universal o de la productora britànica Hammer, la ciència-ficció de sèrie B a l'estil d'Ed Wood, les pel·lícules de culturistes musculats com Steve Reeves, el cabaret berlinès i l'expressionisme, el cinema contracultural de John Waters, la cinta de motards homosexuals Scorpio Rising (1963) de Kenneth Anger, el rock and roll dels cinquanta barrejat amb el punk i el glam rock… La cinta forma part d'una sèrie de musicals d'inspiració postmoderna –que van d'El fantasma del paradís (1974) de Brian De Palma a Principiantes (1986) de Julien Temple– capaços de fondre alegrement èpoques, tons i estils en aparença incongruents, servint-se d'una posada en escena atapeïda de barroquisme pop, del gust per la provocació i de l'ús d'un sentit de l'humor desmitificador.
Escena de ball al film ‘The Rocky Horror Picture Show’, 1975
The Rocky Horror encaixa bé en la visió que Susan Sontag tenia de l'estètica camp. És una perfecta mostra d'art “decoratiu”, d'“amor al fortament exagerat que introdueix una idea escairada” de bellesa, en la qual l'estilització s'assoleix mitjançant el culte sense condicions a l'artifici. Alhora conrea un “mal gust” autoconscient i irònic, com també ocorre en el primer cinema de Pedro Almodóvar o en una altra joia més tardana del kitsch, l'inicialment vilipendiada, i més tard reivindicada, Showgirls (1995).
Encara que la pel·lícula va arribar una inusitada celebritat, el seu director, Jim Sharman, no tornaria a firmar cap títol destacat. La carrera de Barry Bostwick, l'actor que interpretava a Brad, tampoc no va arribar mai a desenganxar, i va haver de conformar-se amb pul·lular per produccions televisives i de sèrie B. El seu coprotagonista, Susan Sarandon, sí que es va transformar en tota una estrella, mentre que Tim Curry va acabar especialitzant-se en papers secundaris carismàtics, com el del pallasso d'It (1990), en els quals podia treure partit del seu suggeridor rostre i el seu registre calculadament histriònic.
Amb el temps, obra teatral i pel·lícula s'han convertit en un autèntic emblema per a la comunitat LGTBIQ+. L'estampa drag de Curry és ja una figura icònica que depassa els límits del cinema, per reflectir un desig d'empoderament i autodescobriment sexual sense censures. The Rocky Horror va donar lloc a la formació d'una àmplia comunitat de fans, inicialment dirigida per l'exmestre d'escola i comediant Sal Pirandó i la seva amiga Dori Hartley, que va començar a fomentar la interacció “performativa” amb el film mitjançant l'ús de disfresses i les rèpliques guionitzades.
Tim Curry en un fotograma de la pel·lícula ‘The Rocky Horror Picture Show’, 1975
Actualment se celebren encara convencions anuals dedicades a The Rocky Horror en diverses ciutats nord-americanes, i la seva influència pot rastrejar-se en pel·lícules de terror com La casa dels 1.000 cadàvers (2003), de Rob Zombie. El 2005, la cinta va ser seleccionada per a la seva preservació pel Registre Nacional de Films de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units per la seva rellevància “cultural, històrica i estètica”. Vista cinquanta anys després de l'estrena, The Rocky Horror es manté sorprenentment fresca, brillant i subversiva. És una magnífica mostra de tolerància, diversitat, hedonisme, irreverència i alegria de viure que, en aquests temps més aviat foscos que ens han tocat, resulta més inspiradora que mai.