La visita per a qui la mereix
El Capricho de Gaudí a Comillas, la casa Botines a Lleó, l’estudi de Miró a Mallorca obra de Sert i la casa Broner d’ Eivissa o Can Lis d’ Utzon, la casa Gomis a la Ricarda, de plena actualitat... Drabbe va enumerant experiències ja incloses o planejades per al seu Iconic Houses Network que han estat meravelles habitades i el seu ideal seria que encara ho fossin. En són vint a Espanya, vuit a Catalunya i més de dues-centes a tot el món, com la casa de la Cascada de Wright, que ja apareixia als llibres escolars... I ens acaba confiant la seva il·lusió i preocupació pel futur de l’ Espai Corberó a Esplugues, per al qual tem problemes semblants als de la casa Melnikov a Moscou. Cases familiars que van ser particulars i que pel fet de ser avui universals mereixen ser visitades per qui ho mereixi.
Viu en una casa icònica?
Visc a la casa Van Schijndel a Utrecht, que va ser dissenyada el 1992 pel meu marit.
Per què és icònica?
Només set anys després va ser declarada monument nacional, quan normalment se n’esperen al voltant de 50 per constatar que la seva rellevància estètica perdura més enllà de les modes.
Per què va ser clàssica tan de pressa?
Potser pel seu estil minimalista. L’arquitecte Van Schijndel treballava amb colors. Amb prou feines hi ha blanc a casa meva... Ell i jo teníem tota una teoria sobre els colors i com influeixen en l’ànim.
Quin és el color per despertar-se?
Quan et despertes vols veure frescor, així que la paret groc pàl·lid t’anima i així la vam pintar ell i jo.
I per anar-se’n a dormir?
Millor un rosa també pàl·lid per relaxar-te. Però la raó per la qual Van Schijndel va tenir tant èxit no van ser els colors, sinó la seva experimentació revolucionària amb el vidre de la construcció.
En l’arquitectura?
Per a tot. El 1981 va dissenyar un vas de vidre laminat enganxat amb silicona que va enlluernar per la seva tècnica innovadora.
Per què tan innovadora?
Normalment, els gerros de vidre són de vidre bufat, com els gots per beure, però aquest era vidre laminat enganxat amb silicona.
On el va posar a casa seva?
A casa va posar portes de vidre del terra al sostre amb frontisses sobre una juntura segellada amb silicona: enganxades al marc. No s’havia fet mai.
Com va conèixer Van Schijndel?
Estudiava Història de l’Arquitectura i el meu professor el coneixia i em va recomanar perquè treballés a la seva oficina.
És obvi que van congeniar.
Vam estar casats des del 1992 fins al 1999, en què va morir als 56, molt jove, però ja amb una gran obra.
Em sap greu.
Vaig heretar del meu marit una gran missió que és salvar moltes obres arquitectòni- ques, que són cases familiars com la nostra, perquè serveixin de referència a arquitectes, historiadors, urbanistes i als ciutadans
sense que deixin d’estar habitades.
Sense que siguin simples museus?
Aquesta és la idea: que estiguin habitades, perquè si no ho estan no serveixen al propòsit per al qual van ser creades. Però no sempre és possible. De vegades continuen sent icòniques sense residents. Aquí a Barcelona, per començar, tenen vostès cases icòniques com l’ Espai Corberó, la casa Gomis a la Ricarda i, per descomptat, la Pedrera.
Encara està habitada.
O la casa Batlló... El cert és que algunes d’aquestes cases de Barcelona i de tot Europa ja són, en algun grau, museus. En canvi, al visitant li agradaria veure com utilitzen la cuina, el bany, els dormitoris... I crec que es pot aconseguir. Jo encara visc a casa meva.
Totes les icòniques són cases luxoses?
També ens interessen les Cases Barates del Bon Pastor a Barcelona i veure com evoluciona l’habitatge obrer des del 1929 en què es van construir. Veure cases a Europa que no tenien bany al principi i com se’ls va afegint un petit pati.
Progrés.
Visitar-lo és molt més il·lustratiu que llegir un llibre d’ història. I comprovar aquest progrés: després del pati, també van construir una escaleta per poder fer servir la teulada . Així ja no eren tan petites. També aquestes cases obreres són icòniques en tota aquesta evolució.
Per això les va anomenar “cases icóniques”?
Em sentia obligada a difondre el llegat del meu marit: arquitectura per a tothom. I vaig començar per la nostra pròpia casa, que obro als visitants.
Tota?
Em reservo una petita àrea privada, però tota la resta de la casa la poden veure els diumenges els que la visiten.
Vostè és generosa, però voldran altres propietaris fer el mateix?
També existeix el petit incentiu de cobrar una entrada per compensar les despeses de manteniment, guia o seguretat que ocasionen les visites.
Els diners a vegades falten: no sobren mai.
A casa meva ni tan sols tinc càmeres de vigilància i la veritat és que qualsevol podria robar-hi, però ara mateix també recordo la casa Barragán a Mèxic, on l’últim cop que hi vaig ser encara feia olor de deliciós menjar mexicà que es cuinava.
Pot seleccionar els visitants?
Volem qualitat, no volum, perquè l’experiència també la tingui. I això exigeix que vinguin visitants informats, per aquest motiu tenim un web per a les nostres dues-centes cases icòniques d’arreu del món.
