De vegades, a l’estiu, quan camino pel bosc, sobretot si sento olor de resina i fonoll, em recordo de quan era un noi de cabells llargs, enamoradís i solitari. Just després de dinar, indiferent al sol que queia a plom, me n’anava en bicicleta o en vespino fins a les ruïnes d’Ullastret, que estan a pocs quilòmetres de La Bisbal, el meu poble. La formidable ciutat ibèrica, construïda en un pujol sobre un estany que va ser dessecat al segle XIX, havia estat excavada pel Dr. Oliva i Prat, però estava desprotegida. Passejava lliurement pels carrerons de les arcaiques cases dels indigets, admirava sitges i cisternes i pujava al Puig de Sant Andreu.
Assegut al mur de la torre medieval enderrocada, sota l’ombra d’una olivera, contemplava el paisatge. L’espadanya de pedra de l’església de Llabià agafava un to com de préssec de vinya i es retallava sobre el gris blavós del Montgrí. Els rostolls daurats dels camps alternaven amb els verds negrosos dels boscos de pi i alzina. Cap a orient, la quietud fosca de les Gavarres.
Sense pensar en res, feliç d’anar per la natura com si anés amb una noia
Ara la ciutat ibèrica, amb les imponents muralles i torres circulars, és un dels atractius de l’Empordanet. Hi ha un museu petit, amb precioses màscares de terracota, armes, eines, detalls arquitectònics i una ceràmica molt elegant. Fa venir ganes de desxifrar l’ignot llenguatge iber, del qual coneixem l’alfabet, però no el sentit.
Lee tambiénL’ham de l’antipolítica
En temps dels ibers, l’Empordà era ple d’aiguamolls i estanyols i els indigets –o ibers empordanesos– segurament podien anar a Empúries en barca. Fos com fos, van incorporar influències grega, púnica i romana. Dels celtes sembla que van aprendre el costum sinistre de clavar els cranis dels enemics a la porta de casa.
No se sap per què, la ciutat va ser abandonada al segle II a.C. L’estranya soledat del lloc va ser un regal per aquell adolescent que vaig ser. Hi passava les tardes d’estiu. A més de castigar-me pels amors perduts o pels conflictes amb els pares, hi vaig començar a llegir Rimbaud, que té aquell poema, Sensation, escrit als setze anys, on explica que va pels camins, amb els cabells al vent, trepitjant l’herba i el blat, somiós, sense dir res, sense pensar en res, feliç d’anar per la natura com si anés amb una noia.