El menyspreu de l’ofici de la política s’ha generalitzat. Gairebé tothom està convençut que els polítics són o incompetents, o sectaris o corruptes. L’antipolítica triomfa a Occident per moltes raons, però sobretot per l’espectacularització mediàtica. La política no ens arriba directament. La gent normal fa la seva vida i s’assabenta del que passa gràcies a la mediació que en fan els mitjans, especialment els de projecció massiva: televisió, ràdio i xarxes socials, que competeixen per l’audiència.
Sempre els mitjans han buscat les notícies espectaculars. Però a causa de l’enorme proliferació de diaris digitals i de canals d’informació, la competència avui és a vida o mort. Tots els mitjans necessiten cridar l’atenció. Tots necessiten clickbaits, tots s’han de fer sentir enmig del soroll. Per això destaquen allò que excita la curiositat de l’audiència: la baralla, el to estrident, l’anècdota extravagant, la truculència, l’escàndol. Sobre la corrupció, per exemple, es barregen els robatoris descarats de diner públic amb indicis absolutament agafats pels pèls. Tot es barreja. Qualsevol ham és bo –fins i tot el verinós– per atrapar l’audiència.
Les conseqüències són catastròfiques. D’una banda el periodisme, nerviós, necessita escàndols i tensions sense parar. De l’altra, el ciutadà s’acostuma a aquests escàndols. Si no n’hi serveixen, s’avorreix i fa baixar l’audiència. D’aquí les constants filtracions judicials o policials. El motor de la tensió no es pot parar: es necessiten sempre més i més escàndols (reals o inventats). Tercera conseqüència: els mitjans guionitzen la realitat per fer-la tan apetitosa i conflictiva com una narració futbolera. D’aquí el maniqueisme actual. D’aquí l’emotivitat de trinxera que està infectant la vida social.
Lee tambiénQuan ja fem tard
Les trinxeres dominen el panorama informatiu. La major part dels mèdia prenen posicions al camp de batalla. Es tracta de bombardejar l’enemic sense parar: indicis, proves, filtracions, rumors, fakes, postveritats: tot val per caricaturitzar l’adversari com un traïdor, un corrupte o un imbècil. El guionatge frenètic de la informació ha produït una nova realitat depriment, histèrica i destructiva: la política com a guerra civil.