Navegar pel dial a l’estiu fomenta la infidelitat. Són sis setmanes ideals per constatar que, com en altres àmbits, les emissores de ràdio han d’adaptar l’oferta al descens de la demanda. Això augmenta el risc d’ensopegar amb una col·laboradora que et sermoneja amb l’enèsim inventari de red flags o amb tertulians que acaben totes les frases amb un “¿no?”. O que un programa autoproclamat d’humor confongui l’estridència amb la comicitat.
La ràdio continua sent imbatible en immediatesa informativa. El seguiment de la catàstrofe dels incendis, per exemple, confirma que, amb precarietat o sense, sempre troba el to per explicar què està passant i retransmetre les emocions –pànic, tristesa, impotència, ràbia– que marquen la dimensió humana de la tragèdia. També per oferir anàlisis d’experts que conclouen que és una catàstrofe que els grans partits no acordin consensos permanents d’emergència i que els partits extrems no ofereixin cap alternativa factible.
Tots els mitjans explotem els temes d’estiu: viatges, cançons i sopes fredes
L’entreteniment, en canvi, és més irregular. Alterna redifusions de llauna i experiments que sovint són rèpliques de TikTok o de la intel·ligència artificial com a proveïdora de continguts. L’addicte a la ràdio sobreviu gràcies al talent del material enllaunat i d’algunes seccions i al fet que l’actualitat manté la funció, sagrada, d’animal de companyia.
De vegades, però, caus en forats negres que fan ostentació de la ignorància i has de fugir cap a freqüències que no et tractin com un nen, com un idiota o com un nen idiota. Perduren, immortals, els tòpics d’estiu. Tots els mitjans els explotem: cançons d’estiu, viatges i costumisme estacional. I en paral·lel al drama dels incendis, emergeixen banalitats com la conveniència d’instal·lar ventiladors de sostre, o com saber si una síndria o un meló estan al punt.
Lee también'Papitos' ignorants
Fa dies, respectuosa amb aquest temari ancestral, una col·laboradora tornava a explicar els mètodes possibles: donar copets al meló, comprovar si la pell té taques, comparar-ne el pes i ensumar-lo amb força. Passen els anys i encara no hi ha una fórmula definitiva. Pregunto: ¿podria ser que no siguem nosaltres els que tenim la capacitat de triar el meló o la síndria i que, com passa a tantes històries d’amor, siguin el meló o la síndria els que ens trien a nosaltres?