Conscient que el reggaeton provoca rabioses controvèrsies generacionals, Oriol Rosell ha escrit el llibre Matar al papito, (Libros Cúpula) amb el subtítol “por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos, sí )”. La intenció del llibre no és fer ni una apologia ni un pamflet contra els prejudicis que el reggaeton suscita entre els que només el coneixem de lluny, sinó ser útil a qui tingui la curiositat d’entendre el fenomen. ¿Com? Explicant-ne l’origen i el context –industrial, sociològic, psicològic– i fugint de les primeres impressions.
El cantant Bad Bunny
El llibre de Rosell combat els tòpics sobre la maldat del reggaeton
El resultat és un assaig que combat la intransigència i la mandra mental amb informació i una erudició intel·ligent que –parlo per mi– intimida una mica. Cal dir que jo partia del prejudici cromanyó segons el qual el reggaeton objectivitza les dones, fa ostentació d’un sexisme i una verborrea patibulària, abraça l’estètica narco i té l’encant melòdic d’una lavativa. Havent llegit el llibre, reviso tots aquests clixés i aprenc –és una de les finalitats de la lectura– coses que no sabia. Que l’origen del reggaeton és transnacional (Jamaica, Puerto Rico, Nova York, Panamà). Que no és incompatible amb un compromís polític (Bad Bunny, que ha venut 600.000 entrades per la gira de 2026, és un símbol militant a Puerto Rico en la mateixa mesura que ho eren els cantautors de la Nova Cançó o de la Nueva Trova cubana).
Lee tambiénVisita d’obres (2)
Que, des de La Gasolina fins al Despacito, les raons per les quals els joves s’hi enganxen tenen a veure amb la precarietat. Una precarietat que, a través de la música, els ofereix una via d’evasió que ja no s’empassa l’enganyifa dels paradisos artificials i que, sense filtres hipòcrites, intueix que l’únic que interessa a la vida és divertir-se, no treballar i, si pot ser, follar molt. Que el famós Auto-Tune és anecdòtic i que la síndrome de Peter Pan que defineix alguns artistes no és gaire diferent de la que, des d’un paternalisme condescendent, perpetua la indústria de la nostàlgia.
Total: que després de llegir el llibre de Rosell, i com a papito susceptible de ser assassinat freudianament pels meus fills, sé moltes més coses sobre el reggaeton i, alhora, el puc continuar detestant sense sentir-me tan culpable.