Com veiem aquests dies amb la intel·ligència artificial, qualsevol invent nou s’enfronta a una forta inèrcia dels costums establerts. Trenta anys abans que jo comencés a volar sobre l’Atlàntic diverses vegades l’any, els meus pares van viatjar amb vaixell a Amèrica durant deu dies d’anada i deu de tornada; va ser tal l’impacte dels cotxes, els electrodomèstics, els televisors, que mai no ho van assimilar, com ja vaig explicar al meu llibre En busca de Nuncajamás.
En tornar, ens movíem per Barcelona en una Vespa: el meu pare i la meva mare asseguts al llom, el meu germà petit entre tots dos i jo dret davant, agafat al manillar, amb els braços del meu pare com a baranes; sense cascos, és clar. En aquella època, per conservar el menjar calia comprar barres de gel que es picaven en una caixa de fusta. Per escalfar-se es feia servir un braser amb cendres al qual calia acostar els peus.
Mai no vaig veure cap dels meus dos avis parlant per telèfon. Ni l’obrer de fàbrica ni el pagès convertit en botiguer. Cap dels dos no podia creure que hi hagués algú parlant des de la distància a través d’aquell aparell. No ho podien entendre ni ho volien saber. Només les meves dues àvies mantenien la família connectada.
Quan va arribar la televisió, un sol canal en blanc i negre, els meus pares no encertaven mai a trobar el moment d’apagar-la; la tenien encesa fins a les dotze de la nit, quan s’acabava la programació. Quan jo era estudiant universitari, estava prohibit fer servir calculadores als exàmens. Volien comprovar si érem capaços de fer amb el nostre cervell el mateix que faria una maquineta.
El meu pare, un home fet a si mateix que es va convertir en enginyer tècnic, era molt ràpid i hàbil amb problemes matemàtics i càlculs mentals; li agradava llegir mapes i era un bon dibuixant. No obstant això, quan a la dècada de 1990 es va difondre el vídeo per gravar pel·lícules de la televisió, ell mai no va aprendre a utilitzar-lo i encara menys a programar-lo amb unes hores o uns dies d’antelació.
Quan van aparèixer ChatGPT i els seus competidors, es va tornar a estendre l’espant
Per al seu 70è aniversari, els fills li vàrem regalar un ordinador. L’hi vam instal·lar i li vam ensenyar a comunicar-se amb cadascun de nosaltres per correu electrònic; una manera d’estar més en contacte amb aquells que passàvem algunes temporades lluny, li vam dir. Jo vaig enviar i rebre alguns missatges des del seu ordinador. Però ell mai el va fer servir. No sabia com creure que fos possible una comunicació llunyana i instantània sense escoltar la veu o veure la cara de l’altra persona.
Així que vàrem continuar escrivint-nos cartes en paper i enviant-les en sobres amb segells. Algunes es van conservar, cosa que potser no hauria estat el cas amb els correus electrònics, és cert. Però la nostra comunicació paterno-filial no va millorar gaire amb el correu postal.
Als anys vuitanta, de vegades elucubràvem amb els amics: T’imagines tenir una pantalla a la paret de casa teva amb totes les pel·lícules, els llibres i la música que s’han creat al llarg de la història? No vàrem trigar gaire a dependre dels ordinadors, internet, els telèfons mòbils, la televisió per cable i les plataformes en línia per a aquests meravellosos objectius.
A poc a poc, van anar desapareixent les vespes, les neveres de gel, els brasers i les taules braser, els discos de vinil, els cobradors d’autobús, les taquilleres del metro, els benziners, les mecanògrafes amb paper carbó, les cues a l’entrada del cinema, les cabines de telèfons, les agències de viatges, els mapes de carreteres, els telèfons fixos i les esperes davant les finestretes dels bancs per poder treure quatre duros.
Lee tambiénMés guerres i menys víctimes?
Quan van aparèixer els primers artefactes d’intel·ligència artificial que qualsevol pot fer servir, com ChatGPT i els seus competidors, es va tornar a estendre l’espant. Alguns comentaristes que havien vist massa pel·lícules van profetitzar un atur massiu, la fallida de l’educació, el domini de les notícies falses, l’enfonsament de la democràcia i la fi de la història humana.
L’economista John M. Keynes va predir que els seus néts treballarien només 15 hores a la setmana; segurament era un càlcul correcte per viure com a la seva època, però hem continuat treballant moltes hores per viure molt millor.
Quan van sortir els ordinadors, alguns preguntaven: “Treballes menys ara?”. La resposta era: “No, treballo les mateixes hores, però el resultat és superior”. Cal esperar que passi una cosa semblant amb la intel·ligència artificial.