Tinc tant soroll al cap que intentaré meditar cinc minuts abans d’escriure això. Disculpeu les molèsties. És que ja haureu vist que aquesta secció estiuenca es titula La vida lenta. Al diari em diuen amablement que no em preocupi per això, però no us imagineu l’estiu que passo, sense vacances sobrevalorades ni cap lentitud. L’únic que puc fer és preparar la ment meditant una mica, encara que no se’m doni bé. Tanco els ulls, relaxo les espatlles, poso l’alarma del mòbil d’aquí cinc minuts.
Intento portar l’atenció a la respiració. Notar a les ales del nas l’aire que entra fred i surt calent, segons em va dir un meditador seriós. Inspiro i exhalo amb naturalitat. Però a mi em sembla que l’aire té la mateixa temperatura a l’entrada que a la sortida. Jo no noto cap diferència. No sé vosaltres. I soc una d’aquelles persones que si pensen en la respiració acaben ofegant-se. Així que canvio el punt d’atenció als batecs del cor. No és fàcil trobar-los, ni és poca cosa escoltar la sang. I els rugits d’aquesta nevera que no calla mai.
Soc una d’aquelles persones que si pensen en la respiració acaben ofegant-se
El millor de la meditació és la possibilitat d’apartar escombraries de la ment. L’alleujament de no identificar-se amb qualsevol cosa que et passi pel cap, com si fos profunda. Quantes vegades només són ossos de pollastre, donant-se importància. Ho vaig descobrir casualment un matí en què caminava patint, a la cuina, amb un d’aquells pensaments emocionals que no et deixen esmorzar en pau. Aquesta obsessió són escombraries, em vaig dir de sobte. I en veure la galleda al costat de la pica, vaig visualitzar la meva mà agafant al vol el pensament addictiu, una espècie de budellam vermell, i el vaig llençar a les escombraries. Quin alliberament.
Lee tambiénNo hi entenem, de formigues
Però aparto aquest record i torno als batecs del meu cor perdut. Crec que els noto en un dit. O és un formigueig perquè se m’ha adormit la mà. Llàstima el soroll de la nevera, xuclant-ho tot. Em pica un peu. Tornaria als batecs si no fos per la nevera, apoderant-se de la casa i les profunditats de la meva ànima. I la maleïda gata que sento com esgarrapa el sofà, aprofitant la meva immobilitat zen. Encara sort que sona l’alarma del mòbil. Gràcies per l’espera i som-hi.