Imaginem l’infern com un imperi de flames. Però en el que va descriure Dante Alighieri hi havia turments molt variats. Huracans perpetus per als lúbrics. Fam ferotge per als goluts. Immensos sacs d’or que els avars havien d’arrossegar muntanya amunt. Un llac de fang on els irats i els ganduls estaven condemnats a barallar-se. Etcètera. El darrer cercle és el dels traïdors, condemnats no al foc, sinó al gel perpetu. Només els heretges sofrien entre flames.
No cal arribar a aquestes infinites penalitats, però als causants dels focs que estan convertint la península Ibèrica en un desert negre, jo els enviaria ara mateix a fer de voluntaris a primera línia de flames. En primer lloc els dirigents que, en comptes de coordinar-se i sumar esforços, esquiven la responsabilitat i es recriminen els incendis. Tot seguit, els polítics i funcionaris que durant anys i panys s’han mostrat indiferents a les seves responsabilitats territorials: quants anys fa que es parla de l’abandonament dels boscos? I quants que parlem de l’Espanya o la Catalunya buida? Per què encara no aprofitem la biomassa que netejaria boscos, forniria electricitat verda i afavoriria la transició energètica?
A primera línia de foc, hi portaria també els tècnics d’aquí i de Brussel·les que destinen el diner que es nega als boscos a eliminar acàcies o figueres de moro, que són entre nosaltres des de fa generacions. Finalment, enviaria a lluitar contra les flames als ideòlegs que han aconseguit que no es pugui ni parlar del fet que tantes persones que reben ajuts públics retornin al comú, després d’uns cursos de tecnificació, una part del suport rebut desbrossant boscos i aprenent silvicultura.
Lee tambiénPostal de Molló
Per descomptat, a tocar de les flames hi col·locaria els que, als boscos, hi llencen ampolles de vidre (a més de plàstic i runa). I, sobretot, els piròmans conscients o inconscients (el que llença cigarretes a la carretera). Hi ha un bosc a l’infern dantesc: el bosc dels suïcides. Arbres de sang fosca que en comptes de fruits donen punxes. El piròmans són d’aquesta raça d’inflamadors. Uns estranys suïcides que necessiten fer mal. Ignoren que la desertificació del país els condemna també a ells a abandonar tota esperança?