Escric des de Molló, al Pirineu, a dues passes de la frontera amb França. Un poble alt, petit, envoltat de prats i boscos, amenitzat pel Ritort, el principal afluent del Ter, que flueix al fons de la vall amb aigua clara. El campanar romànic de Santa Cecília n’és l’atractiu principal, juntament amb les rutes de l’Exili i la Retirada, que, passant pels colls d’Ares i Pregon, ressegueixen el tràgic itinerari dels fugitius republicans que buscaven salvar-se a França.
El furiós sol de la tarda es rendeix. Al vespre ja farà fresqueta. De lluny, m’arriba el so de la tenora. Es ballen sardanes a la pista. Per sort, els estiuejants no desborden Molló: arriben, sembla, els que l’economia del lloc necessita. Ara a l’agost, locals i forasters ens reunim al matí a la piscina. A la tarda, joves i nens improvisen partits de futbol a la pista, quan no entrenen els Ràpids i les Ràpides de Molló que participen al campionat de Camprodon, capital de la Vall. Esperem que guanyin la copa.
Fet diferencial de Molló són els seus polítics. La infatigable regidora Elena Llongarriu i l’alcalde Josep Coma. Geògraf i professor de la UB, Coma fa de tot: porta amb un rigor tan amable com exigent la gestió municipal, lidera una organització francoespanyola per potenciar el patrimoni, dirigeix les rifes, neteja la piscina, fa discursos pensats, prepara els gintònics a les festes, avisa per wasap els veïns de qualsevol novetat, és al peu del canó cada dia. De nit, l’han vist escombrant l’únic punt de recollida d’escombraries del poble (que funciona amb rigor ecològic i severitat prussiana).
Lee tambiénL’ham de l’antipolítica
Coma destina tot el seu temps a mantenir el poble en ordre, eficiència i cordialitat. Com que a Molló hi ha poc a guanyar, la pregunta capciosa seria: per què un home jove i preparat destina talent i energia a treballar per al petit poble dels seus pares? Què amaga aquest esforç? Una cosa insòlita avui dia: la generositat. Els polítics de l’estil de Coma entenen el patriotisme a la manera de la pietas romana. Pietas significa devoció pel llegat dels ancestres, sentit del deure i responsabilitat. Paraula raríssima avui dia, responsabilitat prové del llatí res pondus que vol dir: portar el pes de les coses que et toquen.