El dia que Trump va ser elegit per al seu primer mandat, el novembre del 2016, al Parlament rus van destapar ampolles de xampany i homes rellevants de l’entorn de Putin, com Serguei Markov i Dmitri Peskov, van elogiar el guanyador. Segons escriu Catherine Belton al llibre Los hombres de Putin , Trump havia viatjat el 1987 a Moscou i va quedar impressionat per l’arquitectura de la ciutat i per les joves eslaves. Als noranta, va sovintejar agents del KGB, magnats i membres del crim organitzat pròxims al Kremlin, que el van treure d’algun conflicte econòmic.
El desenllaç de la reunió d’Alaska justifica l’eufòria que van sentir els polítics russos el dia que Trump va ser elegit president. Satisfà fins i tot els conspiracionistes, que afirmen que en algun moment de la seva vida Trump ha treballat per al KGB sense potser saber-ho. El cert és que difícilment Rússia podia haver trobat algú tan receptiu a les seves idees i fer tants regals.
La figura de Trump explica gran part del fracàs dels Estats Units en una reunió que ha legitimat un president sobre el qual pesa una ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional ( TPI). I a qui ha deixat marxar sense arrencar-li un compromís d’alto el foc i sense les sancions amb què l’havia amenaçat.
El nord-americà rehabilita Rússia ila torna al primerpla mundial
El regal més gran de Trump ha estat el reconeixement de Rússia com a interlocutor únic i necessari d’una Ucraïna marginada i una Europa que els dos negociadors tracten amb menyspreu. Era tant el desig de Trump per obtenir un acord, que Putin se’n va aprofitar. Trump tenia pressa per acabar una guerra que va dir que resoldria en 24 hores. I Putin té una gran habilitat per administrar els temps en una guerra que no té ganes d’ aturar.
Donald Trump va fer tot el possible per complaure Vladímir Putin aAnchorage(Alaska)
Trump i Putin s’assemblen en algunes coses. Veuen el món de la mateixa manera. Però el primer admira el segon, que fa 25 anys que és al poder. I la cimera ha deixat clara la necessitat del nord-americà per agradar al rus. El va rebre amb honors, amb una llarga catifa vermella a peu de pista. La calidesa que va imprimir a la trobada va facilitar a Putin el missatge que volia transmetre al món: Rússia ha tornat, és entre els grans. El va il·lustrar Serguei Lavrov, ministre d’Exteriors rus, que es va passejar per Anchorage amb una samarreta amb les sigles impreses CCCP (l’URSS en rus). Va ser una provocació i un senyal de continuïtat d’aquella Unió Soviètica que, pensen, no s’hauria d’haver dissolt mai.
A la reunió, el passat va condicionar el sentit i el llenguatge dels dos contendents. Quan Trump parla d’intercanviar territoris, el que té al cap són propietats immobiliàries. Europa i Ucraïna no signifiquen res per ell, cap responsabilitat històrica; només negocis. Quan Putin pensa en territoris, els dona un sentit místic i històric. Ucraïna és per ell una cosa irrenunciable. És el camí per recuperar terres que en algun moment van formar part de l’imperi rus ( Ucraïna, Bielorússia, els Bàltics, Finlàndia...).
Trump va confiar en el seu encant personal per arrencar un alto el foc impossible
Trump es va presentar a Alaska amb l’esperança que el seu encant personal fos suficient. S’hi jugava el prestigi com a negociador. El seu objectiu era un alto el foc, encara que fos precari. Com ha explicat John Bolton, conseller de seguretat nacional en el primer mandat, l’americà no es prepara les reunions i odia els assessors. Prefereix els cara a cara i desconfia de les transcripcions dels intèrprets. Ningú no ha de saber de què ha parlat.
Però algú a la Casa Blanca devia pensar que les expectatives creades eren molt altes i la reunió es va completar amb dos assessors per banda. Van acompanyar Trump Steve Witkoff, immobiliari, amic del president i enviat per a grans conflictes, i Marco Rubio, secretari d’Estat. Va ser una decisió d’última hora en què potser va pesar la llegenda de Putin, les seves habilitats com a exagent del KGB. L’afalac, la seva capacitat per manipular les pors de la gent (com ha escrit Angela Merkel en les seves memòries) o una facilitat especial per mentir (segons el francès François Hollande, que el va tractar als noranta).
Tot i això, alguna cosa no els va funcionar, als nord-americans. En algun moment que va entre la cordialitat de l’acollida i el final d’una reunió que va durar tres hores, el bon humor es va esfumar. Putin estava pletòric. Trump, desencaixat. En la roda de premsa, de manera inusual, un Trump a qui no quedaven forces per somriure va cedir la paraula a Putin.
La política d’afalacs al president rus deixa Trump en evidència
Putin va parlar durant vuit minuts d’història. Després va parlar Trump. Tres minuts de vaguetats, sense preguntes dels periodistes. No hi havia res a afegir perquè no hi havia res a explicar.
El fiasco d’Alaska obliga la Casa Blanca a reflexionar sobre la manera com Trump condueix les relacions internacionals. La volatilitat de les seves decisions, les abundants contradiccions en les declaracions, el seu menyspreu envers el pensament especialitzat que sustenta la diplomàcia. La comparació més benèvola del que va passar a Anchorage és la reunió que va mantenir amb el nord-coreà Kim Jong-un el 2019 per parlar de l’arsenal nuclear: “Molta xaranga, poca substància”.
Rússia s’ha apuntat un punt important i ha insistit en les “causes profundes” de la guerra, que es resumeixen en la seva voluntat d’ eliminar la independència d’ Ucraïna i el respecte europeu envers el que considera la seva àrea d’influència. Per a Ucraïna com per a Europa, el fracàs de la cimera suposa un alleujament momentani. No hi ha hagut intercanvis territorials a l’esquena del país atacat. Només una proposta de congelar el front a canvi d’obtenir la regió del Donbass. I una petició a Zelenski perquè pacti de manera immediata amb els russos.
Alaska és un fracàs de la diplomàcia dels EUA i un signe dels nous temps
Europa no ha tornat al 1945, quan les grans potències decidien el futur de les petites nacions a la seva esquena. Però Rússia ha deixat clara la seva voluntat de continuar amb aquesta guerra mortífera. Els Estats Units han demostrat que, malgrat que són la primera potència tecnològica i militar, no poden arrencar-li un alto el foc. I tant els uns com els altres han revelat, amb els seus gestos, que són països amb vocació imperial. Que el vell ordre global construït després de la Segona Guerra Mundial ha deixat d’existir.
