D’ençà que ha sortit de la cort del Rei Artús el Bell Desconegut s’ha enfrontat amb el Cavaller del Gual Perillós, amb dos gegants que volien violar una donzella i amb tres cavallers –Elin de Graies, el senyor de Saies i Willaume de Salebrant– que han sortit a la recerca d’aventura. També s’ha estossinat amb l’Orgullós de la Landa perquè la donzella Helie s’ha enamorat d’un gos de caça que era seu i no li vol tornar: au, a defensar la donzella. I, finalment, ha anat a pinyes amb Giflet, fill de Do, per veure quina de les dues donzelles –Margerie, una noia que no coneixia de res (l’ha trobat pel camí), o la dona de Giflet, Rosa Oberta (que com el nom indica està una mica passadeta)–, és la més bella. El premi és un esparver en una perxa d’or.
De llances que es trenquen, escuts foradats, ausbergs desclavats, cops d’espasa que fan saltar espurnes i abonyeguen els elms, no en vulgueu més. I encara som, com aquell qui diu, a la fase de grups. El Bell Desconegut envia els cavallers vençuts a la cort del Rei Artús (els gegants no, que en fa xixina), encoloma a Margerie el gos i l’esparver i se’n va cap a l’Illa d’Or, on hi ha la Donzella de les Blanques Mans, presonera d’un cavaller que ha mort cent quaranta-tres comtes i reis, els ha tallat els caps i els té clavats en unes estaques, amb l’elm i tot. S’estossinen de valent. La fusta dels escuts salta a trossos, les puntes de les llances esgarrapen l’ausberg. D’un cop d’espasa, el Bell Desconegut talla els llaços de l’elm al seu rival i aprofitant que té el cap descobert li enfonsa l’espasa fins a les dents. Si tot això ho fessin vostès, carregats de ferro com va el Bell Desconegut, necessitarien mesos per refer-se. Però l’home munta un cavall, entra dins del palau, el desarmen i el porten davant de la donzella, que li diu que es vol casar amb ell. Com que té feina –ha d’anar a l’Erma Ciutat a rescatar una dama–, després d’intentar endur-se al llit la Donzella de les Blanques Mans (sense èxit), fuig d’amagat.
El Bell Desconegut és un antecedent d’aquests futbolistes i tennistes que avui juguen aquí i demà allà
Tot i ser una novel·la de finals del segle XII (edició de Victoria Cirlot a Siruela del 1983, ara Cal Carré en prepara l’edició catalana d’Anton Espadaler), em sembla un argument moderníssim. El Bell Desconegut és un antecedent d’aquests futbolistes i tennistes que avui juguen aquí, demà allà, fan tres partits a la setmana i, quan enllesteixen, s’estan una hora fent entrevistes tan tranquils. És un precursor d’aquesta mena d’excitació que fa que no en tinguem mai prou. I també del canvi del relat al voltant de l’esport i, en general, de la vida. Fins fa poc teníem un relat semblant al de les novel·les del XIX: un conjunt d’esdeveniments, amb èxits i caigudes, fins a la retirada. Ara tot comença i torna a començar cada vegada, sense un relat que ho relligui (que ho relligui bé i ho porti a un bon final). Cada partit és un món. El model són les sèries de dibuixos, les sitcoms i els videojocs. I les novel·les artúriques de finals del segle XII.