El futbol és tossut i burleta, material indesxifrable per als obsessos del control, la mètrica, la data, els protocols, tota la bateria, en fi, de mesures per sotmetre’l. Preval encara l’afany per contrariar els entossudits a buidar-lo, que són legió, des del vèrtex de la piràmide –els seus governants– fins a un considerable espectre de la seva base, els aficionats que accepten sense queixar-se les modificacions que afaiten el joc.
N’hi va haver prou amb mitja hora a Son Moix perquè s’imposés la típica dinàmica del futbol, el de tota la vida. Un gol discutit, dues expulsions a les files del Mallorca, tensió a les grades i un àrbitre destinat a un judici sumaríssim en la primera jornada de Lliga. Sobre aquesta graella de brases va passar el Barça sense patir la mínima cremada. Va guanyar contra 11 i no va fer sang quan el Mallorca es va quedar amb 9, tot i que Lamine Yamal no va parar fins a embocar una de les seves rematades. A Flick no li va agradar que el seu equip afluixés. Vol les brides tenses.
El Barça va resoldre l’estrena amb un triomf senzill i la vella resposta a situacions embolicades
Va començar la temporada després de la pretemporada més estranya que es recorda, un Baden-Baden per al Barça, el millor que podia passar-li a un equip que es va esprémer com una llimona en un dels anys més fascinants de la seva història. Es va endur a les vitrines Lliga, Copa i Supercopa i va decretar, o això va ser la conclusió general, el final del seu període malenconiós. Ho va aconseguir amb un acompliment exemplar: un futbol imaginatiu i apassionat que va captivar els aficionats, els propis i els aliens. El Barça va ser una notícia bomba.
Restablerta la seva posició entre els jerarques del futbol mundial, el Barça ha gaudit del regal del descans, una bicoca en els temps que corren. No va disputar el Mundial de Clubs i va perdre els milions que els saudites van repartir als equips convidats, però gaudirà de la inversió en salut que haurien de significar unes setmanes al dolce far niente .
Ferran Torresva ser murri per marcar el 0-2 enmig de la incertesa
Tenia suc, el partit. Calor a l’illa ( 30ºC) i dos equips molt característics. El Barça és una meravella; el Mallorca, una cuirassa. És resistent, difícil de desarmar, coneix les limitacions i aprofita les qualitats. Concedeix poc i treu excel·lents beneficis del seu joc senzill, però eficaç. La defensa és fèrria, igual com la línia de centrecampistes és laboriosa, i l’herculi Muriqi, un turment per als centrals.
Abans que el Mallorca exigís esforços extraordinaris al Barça, Lamine i Raphinha van empalmar en el primer gol. Una passada sensacional de l’estrella i una aparició fulgurant del brasiler. És una de les grans connexions del futbol actual, per estrany que sembli. És molt infreqüent aquest nivell de comunicació entre extrems, però també és cert que no té sentit definir Lamine i Raphinha com a extrems. Són jugadorassos allà on van.
El segon gol va anticipar els desconcertants minuts que van convertir el matx en mitja hora de partit. Un cop amb l’esquerra de Lamine es va estavellar al cap de Raíllo, un central a l’antiga, i el defensa va quedar estès a terra. La jugada va continuar, sense que sonés el xiulet, enmig d’una incertesa que no va afectar Ferran. Li va arribar la pilota i la va clavar a l’angle. Després van venir les interpretacions: havia d’aturar la jugada, l’àrbitre? Va fer el que era correcte? Material per al debat, però d’això es tracta el futbol des del principi dels temps.
Aquest tampoc no és diferent, malgrat la grandiloqüent apel·lació a la intel·ligència artificial i totes les foteses que la Federació Espanyola es va treure de la màniga per apagar l’incendi que va provocar el Madrid amb la seva famosa carta contra l’estament arbitral. El Mallorca va entrar en crisi i va patir dues expulsions que van noquejar definitivament el partit, del qual va sortir el Barça amb una victòria senzilla i la vella resposta a les situacions embolicades: a mi, que em registrin.