S’ha de viure allà on no hi hagi cap incendi”. Així sospira Juvenal en les seves Sàtires a començaments del segle II d.C. La queixa no era gratuïta: els incendis eren una plaga habitual a la Roma clàssica. Tant, que August el 6 d.C. va instituir el primer cos públic de bombers, la missió dels quals era tant apagar incendis com patrullar de nit per prevenir-los i mantenir l’ordre. Hauria de ser el seu patró. Els diners per finançar-lo sortien dels impostos. Sí, ja a Roma entenien que combatre els incendis costa diners.
Si Roma cremava sovint, no podem dir que Espanya es quedi enrere. Aquests dies el nostre país és un mapa de cendres. En només una setmana s’han calcinat més de 115.000 hectàrees. Per fer-me’n una idea necessito traduir-ho a camps de futbol: si el terreny del Camp Nou ocupa 0,71 hectàrees, això significa que el que s’ha devorat per les flames equival a 161.000 Camp Nou convertits en cendra, en una setmana! De moment el tercer pitjor any de la història.
Lee tambiénAtrapa’m si pots
El pitjor incendi de la història de Galícia està passant a Ourense. Més dramàtic és el foc que devora Zamora i Lleó, el més destructor de les últimes dècades, i que ha cremat aquella joia que són les mines romanes de Las Médulas a El Bierzo. Pobles atrapats entre murs de flames, carreteres nacionals tallades, el servei ferroviari entre Madrid i Galícia interromput pels focus actius, tres morts, ferits greus, milers de persones evacuades i, mentrestant, el ministre Puente incendiant les xarxes amb bromes sobre els focs.
No es tracta de ser adamistes: incendis n’hi haurà sempre. El foc forma part de la nostra història i de la nostra geografia (la maledicció de la geografia, que diria Robert Kaplan). Però el que és sagnant és que no destinem prou recursos i més coordinació a prevenir-los i a combatre’ls. Amb més mitjans, amb més tallafocs, amb més brigades i més avions, potser els incendis no serien tan devastadors. No els evitaríem tots, però sí les seves conseqüències més desoladores. Lògic, per fer-ho cal tenir pressupostos.
En un altre moment Juvenal anhela: “Quan podré viure en un lloc on no sigui present el foc, on no tingui sobresalts dia i nit!”.
No coneixia La Mareta, aquell paradís insular, lluny de les flames, on l’única crepitació és el de la graella, i l’única resplendor que veu Sánchez és el del capvespre.