Va ser en un viatge a Lamu, a la costa de Kenya, on vaig conèixer la història de la flota xinesa que, al segle XV, comandada per l’almirall Zheng He havia recalat en diferents punts de l’ Àfrica oriental per desaparèixer després. Es diu que alguns mariners s’havien aparellat amb nadiues, deixant en els descendents uns trets facials lleugerament axinats que encara s’aprecien en els pobladors. Això de la descendència té aroma llegendària. Però la flota va ser realment imponent. Composta per diversos centenars de vaixells, va fer set expedicions entre el 1405 i el 1433, solcant tot l’oceà Índic i arribant a la Meca i a l’estret d’ Ormuz. Una força centenars de vegades superior a les fràgils caravel·les amb què els portuguesos i els espanyols van emprendre pocs anys després les seves expedicions, envoltant l’ Àfrica primer i solcant l’ Atlàntic després.
Però mort Zhen He el 1433 i quan va morir també l’emperador Xuande el 1435, la facció aïllacionista va vèncer i el seu successor va tornar a la tradició terrestre de la Xina. Els historiadors diuen que l’essència de l’imperi del Centre és continental i fluvial, ja que va sorgir entorn del riu Groc i a partir d’aquí es va anar construint en cercles concèntrics. Per bé que al llarg de la seva història la Xina ha construït flotes poderoses, el mar no va estar mai entre les prioritats de les successives dinasties imperials. Però tampoc Castella no tenia ànima de navegant i, tot i això, va apadrinar l’expedició de Colom i, amb això, va estendre el seu domini per un vast imperi. Atesa la mida de la seva flota i sent llavors la primera potència econòmica del món, la Xina podria haver emprès expedicions molt més ambicioses. Però aquí va perdre l’oportunitat d’estendre la seva cultura per l’orbe, deixant via lliure als europeus per al domini dels mars.
Des d’aleshores la Xina va descuidar el flanc marítim. I per aquí van entrar les potències europees, amb el poder tou del comerç i el dur dels canoners, fins a humiliar-la i tractar-la com un país colonitzat. La Xina es va escapolir de la presència estrangera amb la instauració de la República Popular el 1949, però estava massa depauperada per construir una armada competitiva, quedant envoltada d’aliats dels Estats Units, com el Japó, Corea del Sud i les Filipines. Per no esmentar Taiwan. I amb la flota nord-americana navegant encara avui pel mar de la Xina per afirmar la seva superioritat.
No obstant això, també en aquest àmbit la balança de poder està canviant. La Xina té avui dia la flota més gran del món per nombre de vaixells. Molt modernitzada, ja que el 70% de les seves naus s’han construït després del 2010, i amb una capacitat de fabricació superior a la dels Estats Units, s’està preparant per esdevenir una gran potència marítima, trencant amb la tradició aïllacionista dels últims sis-cents anys. Els Estats Units encara són superiors en tecnologia i experiència operacional, però la Xina avança amb sigil i determinació. El primer gran objectiu que té és consolidar el domini sobre el mar de la Xina Meridional, per on transita el 65% del comerç marítim mundial, i aquest es troba a prop. Però no hi ha res que indiqui que pari aquí, reiterant l’error comès al segle XV.
Si els Estats Units abandonen el control dels oceans, la Xina pot ocupar el seu lloc
Mentrestant, els Estats Units, que encara tenen una poderosa xarxa d’aliances i actuen com a guardians del trànsit marítim internacional, han decidit abandonar aquesta estratègia que els ha donat una clara supremacia els últims vuitanta anys, per passar a un món d’esferes d’influència i relacions bilaterals.
Lee tambiénL’altre procés
La Xina, per la seva banda, avança cultivant les relacions amb països de l’anomenat Sud Global i amb qualsevol altre que tingui a l’abast. De moment, la seva prioritat són les relacions comercials, acompanyades per inversions milionàries en infraestructures portuàries. També a Espanya, on a través de Cosco i Hutchinson controla terminals de contenidors als ports de València, Bilbao i Barcelona. Al mateix temps, la seva armada es desplega, disposada a ocupar els buits de poder que vagi deixant la potència nord-americana.
L’aïllacionisme va donar lloc a la decadència de la Xina. Pot provocar el mateix als Estats Units si pretenen tornar a ser grans a costa de fer-se la guerra a ells mateixos i abandonar el món a la mercè d’altres.