Fa cinquanta anys, era molt habitual, en qualsevol carretera d’Europa, trobar joves que paraven el polze amb l’esperança que els conductors dels cotxes que passaven els portessin de franc. Amb l’arribada de les primeres calors, els autoestopistes es multiplicaven com els bolets a la tardor. Hi havia llocs en què calia posar-se a la cua, de tants com n’hi havia. A les sortides de París, per exemple. Un podia trobar-hi joves de totes les nacionalitats imaginables. En altres, com les autopistes alemanyes, costava veure’ls, de tan ràpid com els conductor els agafaven.
Avui pràcticament no se’n veuen. ¿És una espècie que s’ha extingit? Avui a la gent li fa menys gràcia agafar un desconegut, encara que faci cara de jovenet innocent, i a molts joves tampoc no els atrau la idea de ficar-se al cotxe d’algú que ves a saber la mena de tarat que pot ser. La confiança que llavors hi havia entre els conductors i els autoestopistes s’ha trencat. Tots hem vist massa pel·lícules de terror.
En aquella època, la gent no viatjava tant com ara. El nombre de vols entre les capitals més importants d’Europa no devia arribar a la desena part de l’actual. Els preus dels bitllets eren dissuasoris. El programa Erasmus encara no existia. L’Interrail, que tot just començava, resultava car per a algunes butxaques (com les meves).
Llavors hauríem envejat moltes coses dels joves d’avui. No teníem mòbils ni internet, érem menors d’edat fins als vint-i-un anys, no podíem votar i estàvem sotmesos a unes normes de conducta molt més estrictes. Per obtenir un passaport, necessitàvem un certificat de penals, i en cas de ser menors d’edat, el permís patern, i després fer uns tràmits que podien durar setmanes. Vivíem en un Estat no només confessional, sinó també penitencial, com deia Jaume Perich. Però ens movíem per les carreteres europees amb una despreocupació i una facilitat que avui serien inimaginables, pràcticament sense diners.
Ens movíem per les carreteres europees amb una despreocupació i una facilitat avui inimaginables
Dormíem on podíem. Els que s’ho podien permetre, s’allotjaven en albergs juvenils. Els que no, dormien en els parcs i les estacions, sense desdenyar les cunetes. La majoria érem nois, és cert; però també hi havia noies; suposo que prenien més precaucions que nosaltres, però no en vaig trobar mai cap que hagués tingut cap mala experiència.
Es podia travessar Europa de nord a sud en tres o quatre dies. A Alemanya i als països nòrdics els cotxes s’aturaven de seguida. Gràcies a aquella bona disposició i a la magnífica xarxa d’autopistes que hi havia, sense límit de velocitat, no calia gaire sort per recórrer centenars de quilòmetres en una jornada. Als països meridionals, hi havia menys autopistes i calia anar amb l’ull viu per no quedar atrapat en les arenes movedisses de les carreteres secundàries, però els conductors també paraven.
Lee tambiénCarregar les piles
Eren els anys del “Make love, not war”, dels hippies, de les grans protestes universitàries, dels cabells llargs i les barbes hirsutes entre els nois i faldilles i bruses amplies, sovint sense sostenidors, de les noies. La gent ens veia amb una simpatia en la qual s’hi entreveia un paternal: “Si jo hagués tingut la vostra sort...”. Tret d’algun cas esporàdic d’un conductor que intentés una aproximació sexual no desitjada, ningú ens molestava. Els conductors no ens tenien por i nosaltres no teníem por d’ells. Començaven a circular drogues, però la imatge del drogoaddicte que roba per poder-se aprovisionar encara no s’havia instal·lat al subconscient col·lectiu.
Avui, hi ha bitllets d’avió a preus que fan riure i hi ha pàgines web per compartir viatges en cotxe, hi ha l’Interrail i hi ha viatges en autocar tirats, però el que no hi ha és aquella fraternitat que unia els autoestopistes amb els conductors que ens agafaven, la sensació que un podia plantar-se a la carretera, parar el dit i anar on volgués, com si tingués una catifa màgica al polze, una sensació molt més valuosa llavors que avui, sobretot aquí, que necessitàvem sortir a l’estranger per respirar. Això s’ha perdut.
En aquest camp, com en molts altres, hem progressat molt, no en tinc cap dubte. Però el progrés no és gratis. El progrés, aquest prestidigitador arterós, sempre ens pren amb una mà almenys una part del que ens dona amb l’altra.