Una cosa molt petita es llança sobre mi i em clava el fibló. Sento la punxada a la mà. Quina violència. No he arribat a veure-li la cara, però deu haver estat una vespa jove, una cria. Potser és la primera picadura que fa, en fi. Fa dies que sospito que hi ha un niu en algun forat del tendal. No sé per on començar a encarar aquest tema estiuenc, en un segon pis. Se m’ocorre trucar al lampista perquè és un tipus amatent. Una vegada es va encarregar d’un rosegador fastigós que s’havia amagat darrere del vàter. Una història escabrosa sobre la qual m’estimo més no donar detalls. Però això de les vespes i el tendal potser és massa. Suposo que tampoc no convé que em posi a tirar insecticida de nit, m’hauria d’enfilar cara enlaire a la finestra, ves a saber.
a
Tinc a la mà un puntet vermell que cou com un dimoni. Pregunto al mòbil què fer i segueixo les indicacions diligents de la IA: aigua i sabó i gel (a part de control de plagues o policia local). Em preocupa preguntar-li tantes coses a la IA, noto que comença a ser una espècie de vici ximple, és tan fàcil. La clàssica idiotesa que t’acaba xuclant la voluntat. Sense la IA l’hi hauria preguntat a una persona i potser haurien passat coses humanes.
Lee tambiénNeveres de l’ànima
La picadura s’infla i baixo a la farmàcia. La jove farmacèutica porta aquelles ungles postisses, llarguíssimes i afilades que estan de moda. Ahir una noia me’n va clavar una al metro, sense adonar-se’n. Vaig cridar exageradament; que es noti que em sembla absurd afegir aquelles grapes a la convivència ciutadana. Observo la farmacèutica teclejar al datàfon com un guepard. Em pregunto com es pentina, com toca el piano, com pela una figa, com acaricia la seva parella –si en té– sense treure-li un ull, però, sobretot, com s’acaricia a si mateixa. Impossible. No vull pensar que porti lents de contacte.
Li pregunto com s’apanya amb això dia i nit, i s’encongeix d’espatlles: ja hi estic acostumada. No li dic: ara que ens hem deslliurat dels talons, ens passem a les ungles. No li dic: ara que ja no som mig coixes, ens posem mig manques. Ni: és que no sortim d’assumptes incapacitants, nosaltres. No l’hi dic perquè és la seva vida. Simplement pago la pomada i toco el dos amb la vespa.