Una novel·la publicada durant la Primera Guerra Mundial comença amb la frase: “Aquesta és la història més trista que he sentit mai”. Amb perdó als lectors que continuïn de vacances o que estiguin a punt de tornar, tristament, a la feina, els oferiré una història que potser competeix amb la d’El bon soldat, de Ford Madox Ford.
Me la va explicar un amic que va estar fa poc a Ucraïna i, a part de deixar-me prou alterat, em va recordar allò que va dir Stalin que un milió de morts és una estadística, però una sola mort és una tragèdia.
Després de mesos al front de guerra, un soldat de 33 anys anomenat Serguei Yefimenko va rebre permís per visitar la seva família. Va aparèixer per sorpresa a casa seva a prop de Kíiv i ell, la seva dona i el seu fill es van abraçar com bojos. Dies després un dron rus va atacar casa seva. A Serguei no li va passar res. Però la seva esposa, Anna, de 27 anys, va morir a l’instant, i el seu fill Mark, de quatre anys, es va quedar amb la cara destrossada. El nen va perdre un ull i el van haver d’operar de la llengua, partida per la meitat després de l’impacte de l’explosiu.
Em pregunto què deu pensar el soldat Serguei de les “ cimeres de pau” que ha protagonitzat Donald Trump a Alaska i a Washington amb Vladímir Putin, amb Volodímir Zelenski i amb diversos líders europeus. Com deu haver reaccionat a les propostes que han estat flotant en l’atmosfera, procedents de la Casa Blanca, sobre possibles cessions de terres a Rússia, sobre garanties de seguretat per a Ucraïna, sobre una reunió trilateral entre Trump, Putin i Zelenski per segellar el final d’una guerra que s’ha cobrat almenys un milió i mig de víctimes, entre elles, la seva dona Anna i el seu fill Mark?
El suposat procés de pau per a Ucraïna que el president dels EUA diu que lidera és tot una farsa
Suposo que amb una barreja d’amargor i cinisme, de fàstic cap a Trump, d’odi il·limitat envers Putin i d’una mica de gratitud cap als europeus, que, a diferència dels dos primers, tenen el do de la compassió pel dolor que pateixen ucraïnesos com ell. Potser Serguei ha entès que el suposat procés de pau que Trump diu que lidera, i que va prometre resoldre “en 24 hores”, és tot una farsa, un reality show més a sumar a la llarga llista (la presidència dels Estats Units inclosa) que ha marcat la seva vida pública, sense oblidar que un reality show és per definició irreal, més entertainment que de debò.
Anem a pams. “Cessió de terres ucraïneses a Rússia”: Putin exigeix que Ucraïna li concedeixi territori que la tropes russes ni tan sols han conquerit encara, el que delata l’obvietat que no vol que la guerra s’acabi perquè sap que Zelenski no podrà sucumbir a la seva exigència, encara que volgués. Per què? Pel simple fet que el president Zelenski, a diferència de Putin, no pot actuar independentment de l’opinió pública, condicionant democràtic que no hi ha a Rússia. Zelenski no pot prendre una decisió de tal magnitud ell sol perquè sap molt bé que, si ho intentés, el 80% dels seus compatriotes, començant per soldats com Serguei Yefimenko, se li tirarien a sobre.
I una altra cosa. Està molt bé per a Trump parlar alegrement de cedir terres, com si es tractés d’una altra de les seves transaccions immobiliàries, però hi ha un detall que ell no té mitjans emocionals per captar. Que les susdites terres no són camps buits d’humans on pasturen vaques i creix la soja, sinó que consisteixen en pobles i ciutats on viuen centenars de milers de persones. Proposar que tota aquella gent se sotmeti a una ocupació russa significa menysprear els tres anys i mig de sacrifici que ha suportat per no caure a les grapes del totalitarisme soviètic que ha replicat Putin, precisament el motiu pel qual els ucraïnesos en general es continuen defensant a mort. Com va escriure una russa exiliada a The New York Times aquesta setmana, “acceptar la cessió de terres no conquerides seria un crim del qual Trump li demana a Zelenski que es faci còmplice”.
El denominador comú del que ha dit Trump sobre les famoses garanties és l’ambigüitat
“Garanties de seguretat”: davant un brot passatger de joia europea, Trump va declarar el cap de setmana passat que li agradava la idea de les esmentades garanties, la condició sine que non dels ucraïnesos abans d’acceptar les possibles concessions necessàries per conquerir la pau duradora amb què somien. Hauran de continuar somiant. Primer, Trump no va oferir cap idea ni remotament concreta sobre això i, segon, va descartar terminantment la idea de col·locar soldats nord-americans a Ucraïna. El denominador comú de tot el que Trump ha dit sobre les famoses garanties és l’ambigüitat, i l’ambigüitat és, precisament, l’oposat a una garantia.
Si tenim en compte la successió de tractats que Rússia ha firmat amb Ucraïna i que ha traït, és lògic que Zelenski i la seva gent exigeixin un acord a prova de foc rus abans de deposar les armes. Sort amb això. Ucraïna té motius per contemplar, no només la paraula dels russos, sinó la dels seus aliats a Occident amb escepticisme. Aquí a Europa preferim oblidar el que a Ucraïna sempre recorden: el memoràndum de Budapest del 1994 en el qual Ucraïna va renunciar voluntàriament al seu arsenal nuclear (el tercer més gran del món aleshores, heretat de l’URSS) a canvi de –sí, ho heu endevinat– “garanties de seguretat”. Quins països van firmar les garanties? Els Estats Units, el Regne Unit, França, la Xina i... Rússia.
Lee tambiénAi, el pacificador
“Una reunió trilateral entre Trump, Putin i Zelenski”: Zelenski –pragmàtic ell, alerta al fràgil narcisisme del president taronja– ha dit que està disposat a acceptar la proposta de Trump, per més vomitiva que li resulti. Els russos, que senten que Trump en el fons està del seu costat i no veuen tanta necessitat de fer-li la pilota, han dit que ni pensar-hi. Bé, ho pensarien només sota una condició, si fos per firmar la derrota d’ Ucraïna, el que significaria aconseguir l’objectiu final de “la missió especial militar” de Putin, el relleu en la presidència del “nazi” jueu Zelenski i la implantació a Kíiv d’un govern titella del Kremlin.
Amb sort, tot això l’hi explicarà un dia el soldat Serguei al seu fill Mark. Mentrestant, la missió declarada de la seva vida és “matar tots els russos que pugui”. Gràcies a Trump, que és estúpid però no cínic, i a Putin, que és cínic però no estúpid, Serguei Yefimenko tindrà l’oportunitat de matar russos per a una bona estona.