Hi ha alguna cosa a l’aire d’aquesta època que recorda aquelles novel·les on dos personatges, aparentment antagònics, descobreixen –per a horror del lector– que persegueixen el mateix. És el cas de l’afinitat tòxica entre el Kremlin i la Casa Blanca, que podríem anomenar Moskóvington: una entitat geopolítica sense bandera, visible ja en les presidencials del 2016, quan una operació de desinformació russa va interferir a la campanya que va portar Trump a la Casa Blanca.
No és una aliança declarada, sinó una afinitat operativa. Moskóvington funciona mitjançant mecanismes convergents: construcció de realitats paral·leles; dissolució de les fronteres entre l’àmbit estatal i el personalista; ús sistemàtic de plataformes afins per deslegitimar l’oposició i degradar l’adversari a enemic nacional. El trumputinisme menysprea la democràcia perquè aquesta exigeix prudència, consens i rendició de comptes. La invoquen només quan necessiten legitimitat institucional i tornen de seguida a la rebotiga del poder il·liberal.
Trump veu al Vell Continent una molèstia regulatòria que frena els seus impulsos
Trump ha convertit Washington D C en un laboratori. Ha desplegat la Guàrdia Nacional subordinant la seguretat local en una ciutat on la criminalitat, després de tocar sostre el 2023, havia disminuït aquest any. El dispositiu recorda la Rosgvárdia, el cos militaritzat creat per Putin el 2016 amb una cadena de comandament directa al Kremlin. A Moskóvington, la intimidació visual és una part de l’espectacle: vegeu les batudes de l’ ICE contra els immigrants. També hi conflueixen els objectius geopolítics. Putin necessita una Europa feble i dividida per reconstruir el seu espai imperial. Fa anys que intenta desestabilitzar-la i va consumar l’ofensiva amb la invasió d’ Ucraïna. Trump veu en el Vell Continent una molèstia regulatòria que frena els seus impulsos. Ell no necessita tancs: en té prou amb marginar els europeus a les taules diplomàtiques i privilegiar pactes bilaterals.
Lee tambiénLa farsa d’Anchorage
Els líders europeus insisteixen en l’alto el foc a Ucraïna i en els drets humans de presos, nens segrestats i civils. Però la part decisiva de les converses es desenvolupa a Moskóvington, per canals opacs. Cada concessió es converteix en una invitació a exigir més. La història ja va mostrar com acaba aquest joc, quan les democràcies cedeixen terreny.