Diu Iván García que ara, cinc dies després que l'incendi de Gestoso arribés des d'Ourense a les portes d'Oencia (Lleó), ha començat a parlar alguna cosa. “He estat en xoc”. No encerta a concretar quant temps va lluitar contra les flames per intentar salvar –gran part en va– els seus ruscos d'abelles i les seves plantacions de castanyers. “No dormim, no vam dinar...”, recorda el d'uns trenta anys, que pertany a aquell escanyolit grup de joves del poble –tres, per ser exactes– que no van marxar a la ciutat, sinó que han fet carrera, tan professional com la universitària, en el camp. L'última generació de l'Espanya buidada que ha vist com les flames s'han carregat el seu aliment econòmic.
L'agricultura o la ramaderia no és, en aquest cas, un complement a la paga de jubilació, com en la resta dels veïns de la zona. “Jo visc d'això”, aclareix García, que pot fer un recompte aproximat dels danys materials soferts: un centenar de ruscos i un altre de castanyers. Això ho podrà quantificar la seva assegurança, però, tal com lamenta, hi ha una altra pèrdua impossible de peritar: tota la seva joventut dedicada al que el foc ha carbonitzat.
Efectius de l'UME durant les tasques d'extinció en la zona
El cosí de García, Alberto Rodríguez, és un altre dels joves del poble. Ha corregut més sort, si es pot utilitzar aquella expressió per a algú que va salvar in extremis els seus vuitanta caps de boví, però ha vist com tot el prat en el qual s'alimentaven s'ha tenyit de negre. Atén les preguntes durant una aturada de la llarga reconstrucció que tenen per davant. “El foc era un huracà”, descriu l'escena de com les flames devoraven tot. Es va resistir a la Guàrdia Civil a ser evacuat. “Els vaig dir que em portessin pres. La meva vida és aquí, si haguéssim marxat, perdem el poc que tenim”. Va poder enganxar la grada al tractor per traçar un perímetre al voltant del poble –i del seu bestiar–, que va servir perquè les flames no entressin en el nucli urbà. No va ser fins al segon dia quan va aparèixer una quadrilla de la Junta de Castella i Lleó per ajudar-los.
Diversos veïns comenten metres més a baix el que van viure a començaments de setmana. En comptes de recórrer a adjectius grandiloqüents, remeten al que es pot comprovar: una motxilla per fumigar que van deixar en una roca –“no en el terra sobre les brases, eh”– amb el plàstic cremat de la calor que desprenia, l'interior d'un cotxe en el qual l'olor d'àcid s'ha quedat impregnant-ho tot o les llanternes que van haver d'utilitzar perquè a les cinc de la nit el fum va fer que es fes plena matinada. Carlos i Francisco, els dos jubilats, són els que assenyalen als joves del poble com “veritables” víctimes de l'incendi. “Uns xavals nobles que es deixen la pell per la seva terra cada dia”, afirmen.
Imatge dels voltants del poble de Lusio, en el municipi del Bierzo d'Oencia
García creu que trigarà temps a recompondre's. Ara vindrà la burocràcia perquè l'assegurança indemnitzi, però no serà suficient. En un vídeo gravat després de l'incendi es pot veure les desenes de ruscos calcinats. “És increïble que obris el rusc i encara quedi alguna de viva”, assenyala. Efectivament, resulta un miracle després de veure la seqüència, més pròpia d'una guerra, captada pel seu mòbil. Arribaran els ajuts econòmics, explica, però amb això només tindrà per tornar a comprar els ruscos: fins que tornin a produir podran passar anys.
Per acabar-ho d'adobar, els seus ruscos destruïts estaven a punt de ser aconseguides abans que s'originés el foc. “D'aquestes, no se n'ha salvat cap”, compta el jove. “Vaig arriscar la meva vida per a res, va acabar cremant. És molt dur, és molt dur”, repeteix. A la pèrdua dels ruscos li afegeix la tragèdia de l'al voltant. A quines flors aniran ara les abelles”, es pregunta mentre assenyala el camp, en el qual només es veuen malastrugues. El mateix que les succeirà les vaques del seu cosí. De moment hauran d'estirar el farratge acumulat durant l'última primavera, però en un futur no molt llunyà hauran de comprar-lo, amb les despeses que suposa. A estirar estalvis? “D'estalvis, no, del que visc: aquí, el menjat pel servit”, contesta.
El que també comparteixen, igual com el tercer jove ramader, José Luis, és la “ràbia” acumulada perquè han vist venir la tragèdia. “Molt diuen de l'Espanya buidada, però als que ens quedem, que sabem com és el camp, no ens deixen cuidar-lo per evitar aquestes desgràcies”, lamenta García, que recorre a la combinació més repetida a la província com a “gasolina” per als incendis: la despoblació i les traves burocràtiques per netejar els camins.
Imatge dels voltants del municipi del Bierzo d'Oencia, en León,
“Si t'agafen traient-li un tros de branca seca al teu castanyer, et multen”, denuncia el ramader. “Encara que sigui teu l'arbre”, precisen els cosins, que demanen “més llibertat per treballar”. Treball per davant, com pronostiquen, els queda moltíssim.
Però a això, la seva esquena està acostumada després de tota una joventut fent-s'hi.
