Arribats a l’equador de la legislatura, el projecte polític que va impulsar Yolanda Díaz el 2023 –i que prometia regenerar l’esquerra a l’esquerra del PSOE– arriba desgastat, però encara vigent. I després d’una primera meitat de mandat marcada per tensions internes, fugides de diputats i absència total d’interlocució amb Podem, Sumar encara la segona amb la necessitat de demostrar que el seu pas pel Govern espanyol deixarà una empremta capaç de legitimar l’aliança amb Sánchez.
L’ arrencada, fa dos anys, tant de l’espai polític com del grup parlamentari, va ser tan ambiciosa com accidentada. La candidatura conjunta va cristal·litzar després d’un llarg “procés d’escolta” d’un any que, tot i això, va desembocar en un tancament abrupte i ple d’urgències.
En tot just 72 hores es van segellar amb èxit les confluències amb gairebé una vintena de partits –entre els quals Esquerra Unida, Compromís, Catalunya en Comú i Més Madrid–. En paral·lel, la relació amb Podem es va començar a erosionar dia a dia entre acusacions de bloquejos i intercanvi de vetos que s’acabarien traduint, al cap de poc temps, en la sortida dels cinc diputats liles del grup confederal.
Compromís, i potser en el futur la Chunta i Més per Mallorca, amenacen de sortir del projecte plural
Tot i això, les eleccions de juliol del 2023 van donar a Sumar un resultat gens menyspreable: 31 escons i un paper clau com a soci minoritari del Govern de Pedro Sánchez. Un èxit que, dos anys després, es revela tan fràgil com disputat.
L’equilibri de forces ha quedat amenaçat per un degoteig de renúncies i substitucions que, més d’una vegada, ha obligat els socis territorials a maniobrar per evitar que els escons vacants caiguessin en mans de Podem.
El cas més recent és el de la diputada de Més Compromís Àgueda Micó, que al juny va decidir abandonar el grup confederal i integrar-se al mixt. La seva baixa va deixar Sumar amb 26 escons –abans n’havia recuperat un per la dimissió de l’exdiputada de Podem Lilith Verstrynge. Un nombre que es podria reduir encara més si les pròximes setmanes les direccions de la Chunta Aragonesista i Més per Mallorca, tots dos crítics amb el funcionament intern del grup, confirmen la sortida dels seus diputats Jorge Pueyo i Vicenç Vidal.
Aquesta tensió pel risc que creixi la presència lila al Congrés ha condicionat diversos moviments interns. Gala Pin, diputada dels Comuns, sí que va renunciar finalment al seu escó per “motius estrictament personals”, ja que el seu relleu no comprometia l’equilibri intern, perquè la següent a la llista per Barcelona era la també dirigent dels comuns Viviane Ogou. Tot i això, la situació va ser diferent en el cas de Candela López, coordinadora de la formació catalana, que havia anunciat la seva intenció de deixar l’acta per centrar-se en el partit, però que va decidir mantenir-se a Madrid ja que, un cop confirmada la baixa de Pin, la seva substitució sí que hauria suposat l’entrada d’una dirigent de Podem, cosa que hauria alterat l’aritmètica del grup.
Malgrat aquestes turbulències, Yolanda Díaz afronta l’arrencada del nou curs polític amb un cert optimisme després d’apuntar-se una victòria política de pes a l’últim Consell de Ministres del juliol amb l’aprovació dels permisos parentals ampliats. “Una fita d’alt valor social” que la vicepresidenta i els seus s’han proposat de fer sevir com a palanca per impulsar les dues grans banderes de la segona meitat de legislatura: la negociació d’un nou salari mínim interprofessional i la reducció de la jornada laboral sense minva salarial.
El repte per a Díaz és doble. D’una banda, consolidar un perfil propi dins d’un Consell de Ministres en què el PSOE marca la pauta legislativa i acapara el gruix dels compromisos complerts –el Govern espanyol assegura que ja ha executat el 45% de les 200 mesures pactades, tot i que el desequilibri entre les iniciatives socialistes i confederals és notori.
D’una altra, resistir davant les pressions internes i externes que amenacen de fragmentar un espai polític que va néixer, precisament, per superar les divisions que frenaven l’esquerra perifèrica.
En aquest terreny, les relacions amb Podem són inexistents. La falta de coordinació ha convertit cada votació, fins i tot les irrellevants, en un exercici de geometria variable amb els liles actuant per lliure i, de vegades, alineant-se amb altres socis per desgastar l’ Executiu. Díaz ha arribat a admetre que al Congrés opera una “majoria destructiva” capaç de tombar iniciatives del Govern espanyol, tot i que insisteix que encara és possible governar “malgrat tot”.
L’horitzó, tot i això, no és clar. Els pressupostos generals de l’Estat es perfilen com la gran prova de foc de la legislatura que el Govern central només superarà si aconsegueix sumar alhora Junts, Podem i la resta d’aliats. Cada grup jugarà la seva pròpia partida per guanyar pes. Però Sumar arriscarà més que ningú conscient que un hipotètic avanç electoral l’agafaria amb la unitat de l’espai en dubte i amb bona part de les seves promeses electorals encara sense complir.
Durant aquests dos anys, els de Díaz han comprovat que governar i cohesionar un mosaic tan ampli de forces no són tasques compatibles sense una arquitectura política sòlida i una interlocució constant. I la segona meitat de la legislatura posarà a prova no només la seva capacitat per arrencar noves mesures socials, sinó també la viabilitat d’un projecte que va néixer amb la promesa de sumar i que, ara per ara, sembla més pendent d’evitar que ningú no resti.
