Tant és que el propòsit del viatge fos un altre. Els vampirs compareixen sense avisar i ja és impossible deslliurar-se’n, així que per què no deixar-se dur i seguir les seves peripècies a la recerca d’emocions diferents.
El motiu inicial de la visita a Dublín era honrar la tomba de la poeta Felicia Hemans (1793-1835), una autora que al seu dia era més popular i venia més llibres que Lord Byron o Percy Shelley. Nascuda a Liverpool, aquesta dona va compaginar la feina com a escriptora amb la criança dels seus cinc fills, sempre amb l’ajuda de la seva mare. Va sostenir la família gràcies als seus ingressos literaris. Va morir a Dublín i va ser enterrada a la cripta de la bonica església de Saint Anne, on reposa en l’oblit més absolut. La seva poesia, vinculada als sentiments i a les preocupacions de les dones del seu temps, va resistir malament als nous aires d’una crítica que valorava més l’èpica dels seus coetanis masculins. Se la va començar a reivindicar a finals del segle XX, però no hi ha flors a la seva tomba. De fet, no hi ha tomba.
Impressionen les tombes dels morts en la pesta del 1832, que Stoker va incorporar al seu ‘Dràcula’
L’home gran que acaba d’obrir a les visites la porta de l’església no amaga la sorpresa davant la pregunta: “Baixar a la cripta per veure’n la tomba? Fa cinquanta anys que soc en aquesta església i no he baixat mai a la cripta! No es visita! Però trobarà una placa de marbre en un lateral del temple. Ah, per cert, si li interessa, en aquesta església s’hi va casar Bram Stoker, l’autor de Dràcula ”.
La placa està en bon estat en un lloc digne. La fotografiem. Quan es publiqui la versió web d’aquest article, l’algoritme de Google farà la resta. Almenys, ja circularà la làpida per la xarxa i Hemans estarà una mica menys sepultada sota dècades d’oblit. De Bram Stoker, certament, hi ha un discret bust que evoca el seu casament el desembre del 1878 en aquesta església de Dawson Street. No és l’únic que Stoker comparteix amb Hemans: a prop del temple, a Saint Stephen’s Green, hi ha les cases que van habitar tots dos.
La tomba malmesa de Sheridan Le Fanu, amb una ampolleta de vodka
Continuem. A l’altre costat del parc del mateix nom hi ha el Museu de Literatura d’Irlanda, (MoLI), una porta oberta a la fascinant història literària del país, ubicat en unes aules on va estudiar James Joyce. Aquí es pot apreciar bé que Irlanda ha estat país d’emigrants, ja que s’informa que molts dels seus autors il·lustres jeuen en cementiris d’altres països: el mateix autor de l’ Ulisses (Zúric), Oscar Wilde (París), Samuel Beckett (París), George Bernard Shaw ( Welwyn, Anglaterra), Sean O’Casey (Londres) o el ja esmentat Stoker, les cendres del qual són a la capital britànica. Alguns sí que jeuen en territori irlandès, com William Butler Yeats, Seamus Heaney o Jonathan Swift.
Però el que ens crida l’atenció és descobrir que Sheridan Le Fanu, l’autor de la mítica Carmilla , està enterrat al cementiri dublinès de Mount Jerome, a només 20 minuts en taxi. Sembla acreditat que Carmilla (1872), la història d’una vampiressa amb ressons lèsbics, va influir poderosament el Dràcula de Stoker (1897), tot i que tots dos beuen al seu torn d’ El vampir de Polidori (1816). Jacobo Siruela va escriure una excel·lent introducció a aquests creadors d’antiherois hematòfags a la recopilació Vampiros ( Atalanta).
Anem a la recerca de la tomba de Le Fanu a la inconvenient hora de les dues de migdia, sota un sol de justícia que liquida qualsevol possibilitat de compareixença sobrenatural. Tant de bo haguéssim seguit l’exemple de l’escriptora argentina Mariana Enríquez, que només visita cementiris durant la nit. La sepultura està abandonada en un lateral del camí sense cap encant. És curiós, perquè a Irlanda es continuen organitzant congressos i xerrades entorn de Le Fanu, però aquí no hi ha ni una pàl·lida flor. Només dos detalls d’interès: la bonica inscripció (“El Príncep Invisible de Dublín, novel·lista i escriptor d’històries de fantasmes”) i una ampolleta de vodka, potser agafada del moble bar d’un hotel, que algú es va dignar a deixar aquí no se sap ben bé per què.
Ara conduïm cap al nord-oest, rumb a la tomba de Yeats, a Sligo, quan ens sorprèn una altra trobada inesperada amb l’ empremta de Stoker. En concret, a la molt turística abadia de Kylemore. A un centenar de metres, al costat del llac, hi ha un minúscul cementiri amb creus blanques. Una guia local explica que allà hi
ha enterrades les monges benedictines que van servir a l’abadia, però amb una excepció:
–Veu aquella creueta blanca al fons? És de Ruth Stoker, que va ser cosina de l’autor de Dràcula i estudiava a l’escola del castell. Es diu que va morir ofegada al llac el 1923. La història de la seva mort va terroritzar diverses generacions de nens.
Indaguem a la xarxa: eren cosins llunyans i no van arribar a conèixer-se. Pel que sembla, Ruth va morir de malaltia, però no es pot descartar que les monges s’inventessin la llegenda del llac per dissuadir els nens de nedar-hi. En tot cas, aquella petita làpida amb prou feines llegible situada en un racó inaccessible del cementiri té un indubtable aura de misteri.
La de Yeats és una tomba cuidada, a l’empara de l’església de Drumcliffe ( Sligo), rematada pel bonic epitafi que ell mateix va escriure: “Llança una freda mirada / a la vida, a la mort, / i passa de llarg, genet!”. Sempre hi ha algú que aparca el cotxe per donar-hi un cop d’ull, però la majoria ignora que els ossos que hi ha enterrats aquí poden no ser els de Yeats, ja que el poeta va morir a França i hi ha dubtes sobre el cadàver que va arribar a Irlanda.
Tanca aquest recorregut un passeig entre les tombes de la fantasmagòrica abadia de Sligo, on torna a comparèixer la llarga ombra de Stoker. Algunes sepultures corresponen a l’epidèmia de pesta declarada el 1832 en aquesta regió, on van morir unes 1.500 persones. Aquests fets, narrats per la mare de Stoker en el cèlebre Memorial de Charlotte , els va incorporar l’autor a la trama de Dràcula . Poc es van imaginar aquells dissortats que la literatura eternitzaria el seu patiment.
