Fa anys vaig anar a un programa de ràdio de la mitjanit. La primera cosa que va dir l’entrevistador, un tal Visconti, va ser que el meu nom devia ser un pseudònim. Al cap d’un temps vaig saber que ell, en realitat, no es deia Visconti. El cas és que dies més tard va parlar en el mateix programa el catedràtic de literatura Joaquim Molas. La casualitat va fer que tots dos visquéssim a la mateixa escala i el destí va voler que jo anés diversos cops a casa seva per motius acadèmics. Tenia molts llibres, també antics. Molas, que va voler fixar el cànon literari català, era savi i una mica perepunyetes.
Em va sorprendre sentir-lo a l’espai del fals Visconti. “Si vostè –li va preguntar aquest–, sortint de casa seva per recollir un llibre antic, es troba de sobte amb una jove bonica que el convida a beure amb ella, vostè –digui, francament, doctor Molas–, quin camí triaria?”. Per un moment jo em vaig desvetllar, esperant la resposta del meu veí il·lustre. Què dirà? Ell no va poder ser més franc, ja que va trigar uns segons sospitosos abans de contestar. “Li donaria les gràcies i aniria a recollir el meu llibre”. Molas va morir fa deu anys. Després vam saber que va llegar els 22.000 llibres que tenia a la biblioteca Víctor Balaguer, cosa que l’honra. I a on aniran a parar tots els nostres llibres?
Què serà de tant material llibreter, reunit amb esforç i, sobretot, estimat?
Avantatge: si tens molts llibres a casa, els lladres no hi entren. Es desanimen: “Aquest es gasta tots els diners en llibres, no hi ha joies ni diners”. Gratant-me la butxaca, dec tenir més de 300 primeres edicions de literatura moderna espanyola i catalana: de Verdaguer, Valera o Unamuno a Marsé, Ferrater o Martín Gaite. Tot va començar amb les primeres d’ Eugeni d’Ors, a qui vaig dedicar, fa temps, la meva tesi. Aviat em vaig obstinar amb l’edició original del Cántico , de Jorge Guillén. A París acabo d’aconseguir, regatejant, Le cimetière marin , de Valéry, en primera. Per bé que no soc un bibliòfil; no m’arriba. Ni un col·leccionista, ja que no ho vull tot, sinó el que tinc a la llista i prou.
Lee tambiénNietzsche i l’actual nihilisme europeu
Però, insisteixo: què serà de tant material llibreter, reunit amb esforç i, sobretot, estimat? El plaer de llegir Azorín o Maragall en l’edició original! L’enyorat llibreter Josep Morales, del carrer Ferran, em va dir: “I això t’amoïna? Si tu ja seràs mort!”. Home... I tenia raó. Per això, aprofito i repasso les pàgines esgrogueïdes i aspres, com les que el seu autor va tenir a les mans tants anys, dècades enrere. Sento una mica la seva vida, la seva època, i com si em parlés directament. És la doble màgia del llibre antic.