Nietzsche va morir a l’agost fa 125 anys. És el filòsof de “Déu ha mort”, el “superhome”, l’“etern retorn de totes les coses” i la “transmutació de tots els valors”. Formen, si no un sistema, sí una tetralogia íntima, amb un fil conductor: el “gran sí a la vida”. Pregunteu-vos: “Jo tornaria a repetir la meva vida?” Si, malgrat tot, responeu “que torni una altra vegada”, és nietzscheà. Optareu pel que enforteix i engrandeix la vida, no pel que la nega o debilita.
El criteri, llavors, per a la moral, no és el bé o el mal, el veritable o el fals. És la vitalitat, allò que afavoreix la plenitud de la vida. Això inclou la salut, el benestar i el plaer; però va més enllà, per entrar de ple en la moral. Encara que Nietzsche va dir que “una vida sense música seria un error”, la vida no és música, sinó essencialment una forma moral de viure. No la vida satisfeta, sinó la satisfacció per la vida.
El filòsof veu en el seu temps, la segona meitat del segle XIX, i especialment a la nova Alemanya de Bismarck (1871), un període de nacionalisme bel·licós, aspiracions burgeses esmussades, socialisme de masses, fals cristianisme i visió estreta de la ciència. Aquesta vol creure en la veritat objectiva, quan tot el que impulsa i regeix el coneixement, i la vida en general, és la “voluntat de poder”, l’impuls motor de la vida.
Lee tambiénAquell rellotge d’arena
Unes vegades, com en la ciència i la filosofia, tal voluntat s’emmascara de “voluntat de veritat”. Al món modern, el científic, el religiós o el polític no persegueixen el saber, la santedat o la justícia, sinó que sota aquests ideals es mouen per la seva voluntat de poder, igual com tot en l’existència. Els qui, al contrari, despleguen la voluntat de poder com a autoafirmació de la vida (el “gran sí a la vida”), no són partícips del “nihilisme”, la patologia de preferir estar subjecte a ideals impostats i, per tant, negar-se a si mateix el potencial de vida.
Nietzsche veu en la seva Europa el presentisme i l’abdicació de les responsabilitats de futur. Mostra dissensió davant una Europa nihilista, amb valors aliens o contraris a la vida, sigui l’especialització, l’humanitarisme (la falsa compassió cristiana) o l’artificial igualtat social.
Nihilisme ve del llatí nihil, res. El nihilisme és l’absència de valors o fer veure que es creu en ells i a més no practicar-los. Nietzsche és el nostre contemporani, ja que no hi ha res més actual que aquesta moral nihilista que s’està llaurant.
Abans a la UE hi va haver ambició;
ara hi ha falta de visió, és a dir, de ganes
Les elits europees diuen defensar Europa, els drets humans i la tolerància, quan en realitat fan el contrari del que diuen. Tal inautenticitat no s’havia donat a Europa. Ni tan sols als anys vint i trenta del segle passat, quan es va parlar de la “destrucció de tots els valors”. Almenys el totalitarisme no s’ocultava i es mostrava en tota la seva cruesa. La inautenticitat revesteix les institucions polítiques del continent, com s’està veient en els acords submisos (Van der Leyen, Kallas, Rutte, Meloni...) Amb Rússia, Israel i els EUA. Imaginem-nos, doncs, un gegant que amenaça un jove amb 30 fuetades. Però aquest s’agenolla i aconsegueix que en siguin 15. Després de l’assot, diu, ufà: “He sortit guanyant i soc lliure de dubtes”. Així fa a Europa l’elit europea.
Abans a la UE hi va haver ambició. Ara hi ha falta de visió, és a dir, de ganes. Hi ha polítics que se senten per sobre de les institucions que representen, mal exemple per a tothom.
I no és que no hi hagi valors: tots diem que hi creiem. És que la seva existència es va fent invisible i, el pitjor, inefectiva. Quan els nostres fills no viuen millor que nosaltres, quan ha desaparegut la il·lusió de futur, pot ser que el nihilisme es torni espontani i instintiu en la majoria.
Nietzsche es proclama un esperit lliure i europeu. Anuncia el nihilisme per condemnar-lo. Encara que el veu com una fase en el desenvolupament del tipus humà, perquè aquest reaccioni, superant-se cap a un mode de vida capaç de crear valors i responsable. Creu en l’avenç humà i l’autosuperació de l’individu. I nosaltres? De debò, en què creiem? Però la vida empeny; no desesperem. Pel seu vitalisme, Nietzsche és el nostre contemporani.