Que una gelateria sigui protagonista a l'estiu té el seu sentit. Que ho sigui a les xarxes socials per un desacord lingüístic ja no el té tant. L'assumpte d'una resposta grollera al client equivocat durant les festes de Gràcia, així com l'acte de protesta posterior, mitjançant adhesius, contra el negoci, ha monopolitzat la polèmica digital durant gairebé set dies seguits a X, barra, secció Catalunya. I, per descomptat, amb molta aspror. Una primera conclusió fàcil: mai una gelateria no va tenir un nom més encertat.
Turisme a la Sagrada Família de Barcelona i les inmediaciones
Pot semblar una anècdota digital d'estiu, però aquest episodi actua també com a mirall d'un malestar més profund. Més enllà de la lluita lingüística, que neix de la comprensible preocupació autòctona pel retrocés del català, s'entreveu darrere un clima social d'una Barcelona i Catalunya cada cop més a la defensiva davant tot el que percep com a extern. Se li pot posar el nom que es vulgui: parlem de turistes, d'expats o d'immigrants. O de tot alhora. Cada un assenyala als uns o als altres segons les seves preferències polítiques i sentit de la justícia —no és el mateix, esclar, apuntar al fort que al feble—, però en el fons hi ha una mateixa pulsió: una incomoditat creixent —i, compte, potser legítima— davant el flux incessant de persones en el qual s'ha convertit el globus.
Certes lluites a X amaguen una pulsió de fons a Barcelona: una posició a la defensiva frente a tot el que es percep com a extern, fruit de la globalització
És recurrent que a X Catalunya es discuteixi sobre aquestes qüestions. No cal recordar que les expressions més obertes de racisme i xenofòbia campen al seu aire per la xarxa, sense gairebé control. També hi ha veus que fan servir arguments més racionals per reclamar més control migratori al·legant aspectes com la precarització del mercat de treball o el perill de la convivència si els fluxos no són més moderats.
Pel que fa als migrants rics i als viatgers ocasionals, molts usuaris esgrimeixen l'encariment de l'habitatge o la terciarització de l'economia per defensar la seva oposició. Per descomptat, apunten també que els dos augments, el de la immigració i el de la turistificació, són vasos comunicants: fan falta molts més cambrers per a tants més creueristes, alerten.
Un debat interessant —però que moltes vegades se'n va de mare— sobre les bondats de moure's o de quedar-se a casa en aquest món que s'ha fet, suposadament, tan petit. Un debat que sembla que guanyen, tenint en compte els comentaris, els que volen posar el món en pausa. Una aturada desitjable davant la voràgine. Sigui des del racisme més recalcitrant o des del dubte legítim de fins on ens porta tant turisme i tant veïnatge universal —i sense equipar una cosa amb l'altra, per descomptat—, sembla que molts s'apuntarien a posar el fre.
Lee también
Fins que viatges a Instagram i ningú s'atura. El Japó, Vietnam, Tailàndia, l'Europa dels Imperis, els Carpats, els Estats Units, Argentina… la varietat de destinacions que es poden veure aquests dies en posts, stories i reels és tan diversa com la que un es pugui imaginar. Ningú no renuncia a l'avió i a fer quilòmetres, i molt menys a explicar-ho. I quan l'estiu acabi, continuarem espiant el col·lega o excol·lega que viu al nord d'Europa —i a qui hem visitat alguna vegada— perquè va obtenir una millor oferta de feina.
Pot ser que la manera més eficaç de demanar que el món s'aturi sigui començar per aturar-nos nosaltres mateixos. Però no. Se sol dir que Instagram ofereix un món idealitzat i que X és la crua realitat: per una vegada, la xarxa més naïf és la que ens explica millor la trista veritat.
