L'agost va fent el seu camí, feixuc i mandrós, com deien des del Camp. Sempre ha estat un mes diferent, no només pels que el gaudeixen de vacances, sinó també per aquells que, i disculpin que em passi a la sempre perillosa primera persona, ens toca treballar-lo. I més encara en aquest món nostre de la informació diària.
Aquells que el treballem, deia, sempre l'hem vist com un mes ambivalent. Per una banda, atesa la buidor habitual de les redaccions, saps que costarà d'empassar. Que el més lògic és que t'avorreixis i l'hagis d'arrossegar penosament, tot i que la contrapartida és que potser la feina serà més assossegada.
Imatge de la mesquita de Còrdova, després de l'incendi que es va declarar divendres
Ara, pensar en aquests termes, en termes de suposada apagada informativa, és molt perillós. Tots ho recordem. Això que és un mes en què “mai no passa res”... què volen que els digui! Va ser a l'agost quan es van llançar dues bombes nuclears, quan Martin Luther King va pronunciar el seu cèlebre I have a dream o quan el Katrina va arrasar Nova Orleans, per exemple. Més recentment, desgràcies com l'accident d'un avió de la companyia Spanair a Madrid el 2009 o els atemptats de 2017 a Barcelona i Cambrils van suposar tot un daltabaix, també informativament parlant. I el mateix episodi protagonitzat per Carles Puigdemont ara fa un any ens recorda que mai no s'ha d'abaixar la guàrdia.
És el tòpic que l'actualitat no s'atura i és ben cert. No només es viu de les onades de calor, els malaurats incendis forestals, els successos recurrents i les pretemporades futbolístiques. Ara bé, no ens enganyem: els parlaments tanquen —menys si reobren per permetre de recollir quatre declaracions—, la majoria d'institucions deixen de convocar als periodistes per explicar-los novetats i molts compatriotes opten per allò de la dieta informativa amb, em fa l'efecte, escassos resultats. Cert que ja no és com abans, quan Barcelona semblava un desert —TV3 difonia fa pocs dies unes imatges dels anys 80 que semblaven pandèmiques—, però l'agost segueix marcant les diferències.
Els mitjans complim el pacte no escrit d'alleugerir el to aquests dies; a X, debats com els de la Mesquita de Còrdova proven que la guerra cultural no fa vacances
Com tot plegat va així, existeix un pacte no escrit entre mitjans i ciutadans de treva vacacional. D'alleugerir el to. Sí, és l'època d'aquella expressió tan terrible de les notícies “fresquetes”. Òbviament, si s'han d'explicar els fets més greus, s'expliquen, i les agendes de cadascú es mantenen en peu, però una mica de calma i tranquil·litat sempre és sana, i la convenció estava marcada al calendari en aquest mes d'agost. Malgrat això, alguna cosa ha canviat i, de nou, en tenen la culpa les xarxes socials. Serà la percepció equivocada d'un servidor, però en el món digital, com en la pagesia —que em perdonin—, no es descansa mai. Ni treves ni històries. La guerra cultural es lliura cada dia, de cada mes, de cada any, fins que només quedi un vencedor.
Aquí es deuen ajuntar diverses coses. Ser influencer és més precari del que ens pensem. Es deu cobrar tant la peça i, per tant, el motiu pels que molts segueixen difonent proclames, consignes i mentides, es manté tant a l'estiu com a l'hivern. I després estan la majoria dels mortals, que no cobren per piular, però que sí que han caigut en l'addicció del clic i no volen deixar passar l'oportunitat de poder seguir dient la seva, encara que sigui tot passant l'estona a la platja mentre els nens fan una remullada. I la desconnexió, a dida.
I així és com, i aquí és on vull anar a parar, els debats segueixen sent espinosos i virulents aquests dies. Acostar-se a X posa més de mala llet que mai, ara que la calor és ben viva i l'agost, com deia més amunt, costa d'empassar. No hi ha treva. Jumilla i les bondats o maldats de l'Islam copen una conversa viciada i perniciosa. El diàleg infecte iguala els que defensen els drets fonamentals amb la internacional de l'odi, posa al mateix nivell els que defensen la convivència i recorden les arrels diverses de la península amb els que volen cremar-ho tot, perquè ser mala gent ara cotitza i és divertit, i embolica que fa fort, que estem canviant el món woke per dur-lo cap a un forat negre sense fons.
I tot s'agreuja quan es declara, el passat divendres, un incendi a la Mesquita de Còrdova, edifici patrimoni de la humanitat, recordem-ho. Comptes sorgits de les catacumbes ultres exigien sense pudor que se l'anomeni catedral, que és el que realment és, ignorant així la història, la singularitat pròpia del monument i el costum popular. En canvi, uns altres igual d'illetrats, se n'alegraven precisament perquè el que cremava era un temple musulmà. En l'altre bàndol, algun insensat se'n reia del contrari, del fet que es consumís una església. “Espanya és un manicomi a l'aire lliure”, assegurava un usuari. Esforçats assenyats intentaven contrarestar-ho amb obvietats que no fa tants anys no s'explicaven, perquè no calia. I així és com el debat públic es va tornant cada cop més absurd i ni tan sols el feixuc agost ens serveix de bàlsam.
