El document firmat per la Comissió Europea que confirma el 15% d’aranzels a les exportacions als EUA segueix la humiliant imatge dels representants europeus postrats davant Trump al despatx oval. La nostra debilitat contrasta amb la fermesa davant el xantatge americà de potències globals ( Xina, Índia i Rússia) i regionals ( Turquia i Israel). Hi ha multitud de raons que expliquen la debilitat europea, però en destaquen quatre.
La primera és la guerra a Ucraïna. La UE continua convençuda que Rússia és una amenaça (per influència de les repúbliques bàltiques, Finlàndia i Polònia) i encara necessita la protecció del paraigua militar americà. Malgrat la guerra en curs, no sembla realista ni intel·ligent tractar Rússia com un enemic de la UE, amb qui no manté disputes territorials ni culturals significatives, com sí que passava amb Ucraïna. Tanmateix, amb Brussel·les bolcada cap a l’est des de les últimes ampliacions, és difícil evitar-ho.
Corregir la nostra debilitat davant els EUA exigeix dotar la UE d’un rumb clar
La segona raó és el superàvit comercial europeu respecte als EUA en mercaderies i la dependència del seu mercat de sectors exportadors del nord d’Europa, incapaços de competir en altres continents amb els seus rivals asiàtics.
La tercera raó de la nostra debilitat és la mateixa democràcia, en què els canvis de govern i prioritats són inevitables. Això fa més difícil fixar un full de ruta, com sí que tenen la Xina, l’Índia i Rússia, governades per un mateix dirigent des de fa una o dues dècades ( Xi Jinping, Modi i Putin, i, a Israel i Turquia, Netanyahu i Erdoğan). Un mal necessari a què no volem ni hem de renunciar, però que dificulta reaccionar als canvis en un món globalitzat, veloç i disruptiu.
La quarta raó és, precisament, la falta d’un full de ruta a llarg termini de la UE. Aquesta situació s’arrossega des dels noranta, quan es va encunyar la teoria de la bicicleta per descriure la construcció europea, segons la qual la UE havia d’avançar com fos i en qualsevol direcció, ja que, si s’aturava, el projecte de la UE (la bicicleta) queia. Es va optar pel més i no pas pel millor. Més membres, competències, legislació i pressupost. S’hauria d’haver optat, en canvi, pel millor (consolidar el fet fins aleshores).
Mentrestant, el deteriorament de les institucions europees és innegable. El Parlament continua sent, com als noranta, una de les fàbriques més grans d’irresponsables d’Europa. El Consell ha perdut el sentit institucional per transformar-se en reunions periòdiques de ministres sectorials. La Comissió és una amalgama deforme d’unitats, direccions i comissaris que canvien constantment de títol i prioritats, com ha passat amb els dos últims equips de comissaris de Von der Leyen.
Corregir la nostra debilitat i submissió davant els EUA exigeix dotar la UE d’un rumb clar: pacte de seguretat mútua amb Rússia, tractar la Xina com a soci comercial i no pas com a amenaça, frenar noves ampliacions, aprofundir en la integració pressupostària i fiscal (i també militar, si es vol rearmar Europa de manera eficient i no repetir els errors de la UEM) i reformar a fons les institucions. Si tots els membres no ho volen, fer-ho a dues velocitats.