Els focs s’apaguen a l’hivern
Comparteixo l’horror i la tristesa que pateixen les famílies que han perdut la casa, els mobles, les eines, el bestiar, els paisatges i molts dels records que el foc ha fet cendres o encara està fent cendres. Perdre el territori és perdre la memòria. Els ciutadans hem de castigar aquells governs autònoms que no cuiden la gestió dels boscos i obliden que els incendis s’apaguen a l’hivern.
Certs governs, seguint les directrius de l’extrema dreta i dels que no creuen en el canvi climàtic, han desmantellat i han privatitzat part dels operatius especialitzats a apagar focs. Per què han deixat de contractar bombers i guardes forestals durant l’any alhora que han reduït la quota i els sous dels brigadistes especialitzats?
Els fons i els equips per a la prevenció i l’extinció d’incendis i la seva gestió és responsabilitat de les comunitats autònomes.
També la decisió de dotar o retallar les partides pressupostàries destinades a netejar els boscos, a crear tallafocs, a retirar el combustible vegetal, a potenciar el pasturatge i a incentivar els cultius enmig de l’arbreda. Quan el desastre afecta les poblacions i es torna inabastable, el Govern de la comunitat autònoma ha de decretar el nivell tres, perquè el Govern central, amb tots els mitjans de què disposa, assumeixi la gestió i la responsabilitat del sinistre, i també n’administri la reconstrucció.
La tragèdia de centenars de milers d’hectàrees incendiades ha de cremar qualsevol rivalitat política
Per experiència pròpia, conec els estats d’ànim, el descoratjament interior i la desolació que provoca un incendi. Sí, desolació. El 6 d’agost del 2006, vaig patir-ne un que va arribar a un metre de la masia empordanesa on he viscut durant 32 anys, on encara tinc la biblioteca, l’ arxiu d’Ajoblanco, apunts, notes i manuscrits. En pocs minuts, les flames van envoltar el petit veïnat de quatre masies quan alguns dels habitants ja dormien. Jo sopava amb tres amics en un pati de la casa; el fum ens va advertir. Vam sortir a l’exterior i un foc d’enormes dimensions baixava per la muntanya cap a nosaltres, empès per una fortíssima tramuntana. Una veïna, dies enrere, havia netejat de pins, alzines i matolls una part d’aquella muntanya en pendent cap a casa meva, la més ficada dins el bosc, i la d’una altra veïna. Gràcies a això, les grans flamarades no ens van engolir quan ni bombers ni forestals ni mossos d’esquadra no havien aparegut.
Amb rapidesa inusitada i un nus d’angoixes, els meus amics van tancar totes les finestres, mentre jo recollia els diaris personals de quaranta anys, l’ordinador amb el llibre Los 70 a destajo gairebé acabat, una foto de la meva mare i un jersei. Vam sortir del veïnat quan ja cremava el jardí de la part de dalt i el bosc a pocs metres de la masia. Vam aparcar a un quilòmetre, un lloc sense arbres des d’on s’albirava com les llengües de foc corrien arremolinades cap el sud-est enmig d’una crepitació dantesca. Es cremaran les cases i la feina d’anys? El vent no deixava de crear remolins. Un cotxe de bombers acabat d’arribar de Lleida es va situar al camí que corre per sobre del veïnat i quatre bombers experts el van protegir a cops de mànega.
Van cremar mil set-centes hectàrees de pins, alzines i oliveres. Els camps llaurats i la bona feina de bombers i forestals van evitar que el foc inclogués milers d’hectàrees de bosc més enllà de Camallera, Vilopriu i Colomers. El piròman va provocar quatre focus, un de directe cap al nostre veïnat. Un any i mig després, una multinacional elèctrica va presentar un projecte de parc eòlic als cims dels cinc ajuntaments que el van patir. Es va rebutjar. Dinou anys després, el bosc s’ha recuperat de manera desordenada. Les grans alzines, els esquirols i alguns racons plens de màgia han desaparegut.
Penso que la tragèdia de centenars de milers d’hectàrees que aquest estiu s’estan incendiant ha de cremar qualsevol rivalitat política. El sentit comú dicta que totes les administracions han de participar en un pacte d’Estat que faci front a la crisi climàtica. El clima mediterrani ha minvat, el mar ha pujat dos graus, el clima de l’estepa ascendeix amb onades d’una calor que abrasa cossos i boscos entre danes i sequeres que no cessen. La paciència dels ciutadans que no militem està al límit.