Davant el pou negre dels polítics, davant la guerra, davant el genocidi, davant les campanyes d’odi i la lluita de titans per controlar el poder amb la pretensió de robotitzar en profit propi la humanitat no cap altra cosa que prendre un respir. Desconnectar. Llegir els clàssics. Passejar per la natura. Cuinar en família o amb amics. Utilitzar les plataformes estrictament per comunicar-nos vida i emocions, sense atendre el que diuen les influencers i els propagandistes. Iniciar un viatge cap a altres maneres de sentir, d’escoltar i de construir la quotidianitat des d’una serenitat sense estrès. Som molts els que, després de trobar una residència estacional estiuenca, busquem descarregar la pressió viscuda en els últims mesos. L’únic contratemps: el caos climàtic que a tots afecta.
Quan el transcurs de les hores perd importància, podem recuperar el que vam voler ser i no som. Sabrem com qui som i d’on venim si perdem la memòria? El tipus de progrés ens ha obligat a dubtar d’un avui capaç de generar un demà en el que els joves i no tan joves puguin arribar on es proposin, com vam poder fer molts dels nascuts en les dècades dels anys 40 i 50 del segle passat. Els fets de la primera meitat del segle XX poden repetir-se per falta de consciència crítica i per les carències educacionals que tenen a veure amb la ideologització dels relats i la manipulació de la memòria.
Volem paisatges, excel·lents tomàquets i ous ecològics, boscos que no s’incendiïn
Llegeixo a Guyana Guardian l’ Olga Merino: “De vegades convé que els llibres agitin el plat de sopa tèbia que menges”. Li dono la raó. En l’última setmana he vessat diverses tasses de gaspatxo i algunes cafeteres mentre llegia les 683 pàgines d’ El raïm de la ira, de John Steinbeck. Un clàssic nord-americà, epicentre del realisme social. Un gènere de què també n’he gaudit amb les últimes novel·les de Rafael Chirbes.
Steinbeck ens torna als temps de la Gran Depressió, quan, després d’una sequera, milions de petits grangers del sud dels Estats Units van ser expropiats i abatuts per les grans corporacions i els bancs. Els tractors van substituir les famílies que treballaven la terra. Així van néixer les finques de milions d’hectàrees i el monocultiu del cotó. Es van acabar les hortes i els petits ramats. Un milió de ranxers sense casa, sense feina i sense menjar no van tenir més remei que emigrar a les riques terres de Califòrnia, atrets per uns fulls publicitaris que oferien feina a tot aquell que ho necessités.
La novel·la revela les condicions extremes del viatge de la família Joad i de milers de famílies a través de la ruta 66, en camionetes en situació de desballestament, carregades fins als límits amb el poc que havien aconseguit salvar aquelles famílies. Al trepitjar Califòrnia, només hi ha feina per a uns quants en èpoques concretes, pagant gairebé res aprofitant l’excés de demanda laboral i la fam. L’autor aconsegueix transmetre els estats d’ànim en un dels relats més ben travats que he llegit en els últims anys. Els clàssics sempre ensenyen i les bones novel·les són els millors llibres d’història quan expliquen la vida i les emocions de la gent corrent.
Lee tambiénSaber parar, saber actuar
Passejo per un camí que corre en paral·lel al curs d’un riu d’alta muntanya. Els pollancres, els roures, els bedolls, les nogueres i els fajos de gran mida acaben de forma abrupta en prades que s’eleven fins a xocar amb altes muntanyes cobertes d’espessos boscos recents. Uns fils electrificats protegeixen els prats de l’estret camí cobert de vegetació que acaba en pendent fins al riu.
Les olors, la pau, la solitud, la visió dels prats allargats conservats pels pagesos per a pastures, les vaques plàcides de color marró i el so dels esquellots em tornen la capacitat de somiar, d’emocionar-me.
Assegut en una petita roca, observo les flors silvestres de tots els colors. De sobte, només puc pensar en la gratitud que devem als pagesos. Volem paisatges naturals, excel·lents tomàquets, verdura i ous ecològics, boscos que no s’incendiïn i que tampoc no beguin l’aigua que necessiten els rius, però oblidem l’essencial. Oblidem els jardiners de la terra. Si tot això perviu, és gràcies als pagesos. Un dels oficis que més reconeixement necessita.