Sovint no triem els viatges. Ens sorprenen com un atzar que s’imposa, que ens arrossega cap a una destinació inesperada. Són els llocs els qui ens escullen. He arribat a Lugano, en una ruta que fa olor de llacs i de verdor.
M’agrada Suïssa. No només pels paisatges de postal, ni per l’harmonia entre l’aigua i les muntanyes. Em fascina la seva manera d’habitar el món. La vida sembla més neta, més ordenada, més confiada. No tinc por que em robin la bossa de mà, ni m’ho penso dues vegades abans de deixar el mòbil sobre la taula d’un cafè. En cada gest quotidià es respira una confiança deliciosa.
Tot a Lugano té alguna cosa d’irreal, com si fos un escenari per a un somni infantil
Un dia, al mig d’un parc, descobreixo una petita parada de llibres. No hi ha cap venedor. No hi ha cap caixa per pagar. Els volums són allà, quiets, a l’abast de qualsevol que els vulgui. Ningú no els roba. No es compren ni es venen. Un pot emportar-se un exemplar, llegir-lo en silenci entre els arbres i tornar-lo més tard, sense pressa. És un pacte secret entre la gent.
Tot a Lugano té alguna cosa d’irreal, com si fos un escenari construït per a un somni infantil. Els bancs del passeig estan pintats de colors vius, els suports per als testos semblen acabats d’envernissar i en una cantonada hi ha uns cavallets que no giren.
Aleshores recordo els versos d’Espriu. Aquell desig seu d’escapar de Catalunya, de fugir cap a un nord on, creia ell, la gent era més civilitzada, i potser més feliç. En aquest indret suís, sento que el seu somni pren cos: la convivència tranquil·la, la disciplina convertida en bellesa.
Lee tambiénDespertadors i tovalloles
Tot i això, el meu cor viatja lluny. Penso en la bullícia de Barcelona, en el moviment perpetu de la Rambla i del port. Penso en la vitalitat de Mallorca, on l’alegria sempre és excessiva. Recordo Nàpols, amb el caos fascinant, i Roma, amb el trànsit etern, on la vida es desborda a cada instant.
La Mediterrània em crida fins i tot al mig dels Alps. Em crida amb el soroll, amb la passió, amb el desordre inabastable. Aquí tot és harmonia, mesura, equilibri. Allà, en canvi, la vida esclata sense demanar permís. Potser per això m’agrada viatjar: perquè de vegades necessito la calma d’un llac suís, i altres vegades, la fúria del mar en una nit de tempesta.