Amor propi
Va començar a jugar a tennis als 4 anys, als 7 va perdre el seu pare i es va agafar a la raqueta fins que la competició es va convertir en el centre de la seva vida. Havia d’estar a l’altura d’aquella estima que rebia fins que la pressió que s’infligia el va portar a una bulímia severa. La va superar, va continuar amb el tennis i després d’un temps escalant el rànquing de l’ATP Tour, quan estava practicant el seu millor joc, va decidir retirar-se: altre cop el personatge pesava massa i la por de defraudar tornava a sortir. Ara, amb dues dècades d’experiència formant joves promeses i professionals del tennis, ha decidit compartir les seves vivències i com va superar els seus problemes a El arte de entrenar tu mente (Ediciones B). “Si vols un resum del llibre és el següent: si et vols sentir més bé, tracta’t amb afecte, respecte, comprensió... i veuràs el canvi”.
En què s’assembla la vida a un partit de tennis?
Que de vegades surten les coses com desitges, i d’altres no. El mestre és l’acceptació.
Qui ha estat el se rival més gran?
No era a l’altre costat de la xarxa sinó dins meu. Vaig patir problemes psicològics com la bulímia i el desig de no viure, però abans no es parlava obertament d’aquests temes.
Per què costa de parlar d’aquests temes?
Per por de ser jutjat. En el meu cas, només quan vaig començar a tractar-me amb afecte i respecte em vaig sentir més bé i més lliure, sense necessitar ja victòries o ser un bon jan per ser acceptat pels altres.
Expliqui’m com va començar tot.
Amb 4 anys tenia una pista a casa. Estava envoltada d’un mur, i això em permetia jugar jo sol contra la paret. Em fascinava.
I li van posar un professor.
Jugava tot el dia. Destacava. I esclar, això era música celestial per a mi: que t’estimin. L’amor és l’aliment de l’ésser humà. Si no saps donar-te’l, el busques fora. I jo el vaig trobar gràcies al tennis.
On li va portar aquesta necessitat?
El meu pare va morir quan jo tenia 7 anys. La meva mare ho era tot. Me’n vaig anar a viure a casa d’Andrés Gimeno, feliç de jugar a tennis tot el dia, però cada nit plorava, necessitava les moixaines de la meva mare. Ella em trucava cada dia, em preguntava si volia tornar i jo deia que no. Vaig estar dos anys així.
I després?
Em va entrenar Luis Bruguera. Però ja no jugava només per gust, sinó perquè havia de guanyar per no defraudar els qui creien en mi. Als 16 vaig guanyar el Campionat d’ Espanya, la pressió va augmentar: considerava que ja no podia perdre amb ningú.
Van començar els problemes?
Als 17 anys comencen els primers episodis de bulímia fins a tornar-se diaris, vomitava fins a 14 vegades al dia. Era un infern. No només l’acte físic, sinó el dolor emocional.
...
Jo em deia: “Vull que aquesta sigui l’última vegada”. Em desplomava davant el vàter. Vaig començar a llegir llibres d’anorèxia i bulímia. No ho vaig explicar a ningú. Fins que un dia vaig sentir que el que estava buscant era amor.
Com va trobar la sortida?
Ho vaig sentir. Vaig sentir que necessitava cuidar-me, tractar-me amb afecte i respecte. Em vaig adonar que cada cop al tennis, el jutjava: va curta, va llarga, l’he fallat... Vaig decidir canviar això per, a cada cop, un “m’estimo i em respecto”. I al cap de pocs dies vaig començar a sentir-me més bé.
I això va ser tot?
No. Vaig inventar una llista màgica. Cada dia escrivia deu coses que m’agradaven de mi. Al principi en sortien quatre. Vaig trucar a gent que m’estimava i els vaig demanar que em diguessin coses bones de mi i vaig formar la meva llista. L’escrivia cada dia sentint-la.
Té entrenada la voluntat, i la fe.
A poc a poc, aquella llista del que m’agradava de mi va créixer. Tot això em va ajudar a deixar de menysprear-me i desitjar viure. I també va millorar molt el meu tennis.
Fent llista de virtuts i repetint “m’estimo i em respecto”?
No és una afirmació buida. Cada vegada que em jutjava, deia: “No soc dolent per fallar, soc humà i m’estimo i em respecto”.
Va arribar a estimar-se de veritat?
Va ser mil·límetre a mil·límetre. Vaig començar a observar-me. Vaig deixar de jutjar els altres. Vaig pensar: “Quanta energia estic traient fora per una cosa que no m’aporta res”. És un hàbit que vampiritza l’energia.
I va decidir deixar el tennis?
Sí, amb vint-i-tres anys. Era quan millor jugava i millors resultats tenia. Però com més guanyava, més se centraven en les meves conquestes i menys en el meu ésser.
Però això, al seu ésser, què l’hi fa?
No em feia bé. Vaig decidir seguir al camí que m’havia salvat la vida: cuidar-me com a ésser humà. Abans jo em tractava com un personatge. Guanyava: bé. Perdia: malament.
I després?
Em vaig dedicar durant un any a continuar treballant-me interiorment. Vaig rebutjar entrenar molts nois fins que vaig acceptar.
Afirma que no necessitem guanyar o perdre per sentir-nos bé.
És el normal, jo funcionava així. Però després vaig deixar de dependre d’això. Vaig començar a estar bé independentment del resultat. Ho vaig viure. No ho vaig llegir en un llibre. Guanyés o perdés, el més prioritari era respectar-me, i des d’allà analitzar els errors.
Això és el que ensenya als seus tennistes?
No tinc cap mètode, però comparteixo el que he experimentat. Per estar en harmonia necessites prioritzar el teu ésser, cuidar-te perquè t’importes, estar en el que estàs, i això et donarà un bon rendiment.
Apliquem-ho a la pista de la vida.
Comença per com et tractes, posa atenció a com et parles.
