Per commemorar els setanta-cinc anys de l’estrena de la pel·lícula Sunset Boulevard , de Billy Wilder, dilluns es va publicar una edició especial en Blu-ray. El Blu-ray és un d’aquests artefactes de quan crèiem en l’eternitat electrodomèstica i encara no havíem sigut abduïts pel monocultiu digital. Ara sembla que, igual que el vinil, el Blu-ray viu una certa revifada, sobretot entre els cinèfils recalcitrants, tips de constatar que molts clàssics desapareixen de les plataformes o, simplement, no hi arriben mai.
L’edició commemorativa inclou un àlbum de fotografies, dos pòsters i la reproducció d’una placa del carrer –el Sunset Boulevard de Los Angeles, 17.000 números i 40 quilòmetres– que immortalitza el títol d’aquesta –en aquest cas no és un lloc comú– obra mestra. Curiosament, el pack commemoratiu ha triat el títol traduït a l’espanyol: El crepúsculo de los dioses.
L’edició en Blu-ray inclou la reproducció de la placa del carrer Sunset Boulevard
Sunset Boulevard comença amb un cadàver –William Holden– que sura en una piscina i que, des d’una consciència pòstuma, explica en primera persona la història que ens disposem a veure. L’argument juga amb el metacinema i, com Cantant sota la pluja, però amb una pluja bastant més àcida, descriu els abismes i els deliris de grandesa de la transició del cinema mut al cinema sonor. Aquests abismes els encarna el personatge de Norma Desmond, interpretada per Gloria Swanson. Els compradors potencials d’aquesta edició ja saben que ni Swanson ni Holden eren la primera opció per als seus personatges. I que, en principi, Billy Wilder –Déu segons Fernando Trueba– va pensar en Mae West i Montgomery Clift.
Lee tambiénLa incidència perpètua
És una anècdota que convé afegir al corpus de pel·lícules interpretades per actors que no eren la primera opció. És una loteria atzarosa que, per acumulació, ha acabat definint la identitat, muda i sonora, de Hollywood. Ara, a través de la tecnologia feliçment vintage del Blu-Ray, podem recuperar la força i la genialitat corrosiva d’un cineasta que no devia ser fàcil. La prova és que ell mateix desmentia les llegendes negres que circulaven sobre la seva manera de dirigir: “No és veritat que tots els meus col·laboradors acabin forçosament alcoholitzats. També n’hi ha que se suïciden”.