En aquest món accelerat, vint-i-cinc anys no són res. El 1998 el percentatge de població nascuda fora d’ Espanya era del 2,9%. El 2024 havia saltat al 18,2% i en àrees com Barcelona o Madrid havia assolit el 35%.
Però aquestes dades mostren només una part del paisatge. No inclouen els fills dels immigrants, l’anomenada segona generació, un contingent d’una dimensió capaç de modelar la societat les pròximes dècades. No hi són perquè l’estadística oficial no els recull. Un economista, Pablo García-Guzmán, ha elaborat una projecció en què aventura quines poden ser aquestes xifres el 2039, d’aquí quinze anys.
Joves esportistes
Segons els seus càlculs, entre 2024 i 2039, el nombre de nadius (nascuts de mare espanyola) passarà del 77,1 % al 62,3%. Mentrestant, el nombre d’immigrants creixerà del 18,1% al 28,6%. Sumada la segona generació, el 2039 quatre de cada deu ciutadans seran immigrants o fills d’immigrants.
Si s’observen de prop aquestes projeccions, es pot veure com Espanya es fractura en dues meitats. En províncies com Còrdova, Jaén o Badajoz la composició de la població continuarà pràcticament igual. Però a Barcelona i Madrid, la suma d’immigrants i de la segona generació superarà el 50%. En aquestes zones, la població nativa passarà a ser una minoria.
D'aquí a quinze anys, a Barcelona y Madrid, els nadius poden passar a ser una minoria
En resum, en 40 anys Espanya deixarà de ser un país en el qual la immigració era residual per entrar en un altre en el qual suposa el 40% de la població.
A García-Guzmán aquestes conclusions li plantegen dos interrogants. El primer, com es pot gestionar una Espanya amb dues realitats geogràfiques tan diferents? El segon ens és vagament familiar: com sobreviuran llengües com el català o el basc, que han resistit gràcies a la transmissió del seu ús entre generacions?
Lee tambiénTrump no sap negociar amb Putin
Les projeccions sempre són arriscades. Hi ha factors per considerar (fertilitat futura, model econòmic, procedència dels que arriben). Parlar d’immigració suscita a més prevencions per l’ús polític que se’n fa. Però la inacció actual és la pitjor resposta. La immigració és consubstancial a sectors de l’economia (turisme, hostaleria, serveis a les persones, agroalimentari...). I alhora, una tasca cada vegada més gegantina per als que estan en primera línia, començant pels ajuntaments.
L’estudi de García-Guzmán va aparèixer el mes de maig al web dels Estats Units Marginal Revolution. La reacció dels segu idors d’aquest web liberal-llibertari va ser: “ Wow, aquesta gent té un problema seriós!”. De vegades, les coses són molt més fàcils de veure si es miren des de la distància.
