S’acosten dies difícils: les vacances acaben i el nou curs polític ja és aquí. Sembla que va ser ahir quan el Congrés va acollir l’últim ple abans de l’estiu i va tombar –gran gesta!– el pla contra les apagades. Però això ja va ser fa cinc setmanes. És fàcil recordar-ho, atesa la tempesta que queia: els trons eixordadors del cas Montoro succeïen els encegadors llamps del cas Cerdán.
Ara que arriba la rentrée, abunden les conjectures sobre el que ens oferirà el nou curs. Uns afirmen que Pedro Sánchez guarda a la recambra una bateria de mesures socials; ja ha proposat el seu pla contra la crisi climàtica (que potser correrà la mateixa sort que el de les apagades). El seu objectiu seria reprendre la iniciativa, repel·lir l’assetjament del PP i sobreviure. Altres asseguren que, en efecte, els conservadors no desistiran en l’assetjament de Sánchez, els seus familiars, correligionaris, amics i coneguts, mentre contenen la respiració davant el judici del cas Kitchen, que asseurà a la banqueta l’exministre Jorge Fernández Díaz. Aquest seria el pla dels conservadors. Més del mateix.
En vigílies d’un viatge per carretera, és aconsellable revisar l’estat del cotxe: pressió de pneumàtics, canvi d’oli i filtres, anivellament de líquids, etcètera. Cal comprovar que tot funciona. Si el cotxe no frena, posem per cas, convé reparar-lo abans de sortir. Si escup nuvolots negres pel tub d’escapament, contaminant molt i molt, també. I si no pateix avaries però el pilota un conductor suïcida, el mateix.
A la democràcia espanyola, a més d’estratègies de partit per al nou curs, li aniria bé una revisió a fons. No per cancel·lar-la, com voldrien els ultres, sinó per sanejar-la. L’estructura presenta símptomes de corrosió, que ens afecten a tothom. Però els qui la dirigeixen, malgrat ser-ne corresponsables, miren cap a un altre costat (cap al rival) quan se’ls retreu aquesta corrosió, com si no fos cosa seva. Mentrestant, es van perfilant les condicions perquè, un dia o un altre, arribi el col·lapse. En aquest xassís fet malbé és en el que avui s’haurien de fixar, no en l’últim abonyegament de la carrosseria.
En una democràcia amb bona salut s’aprecien la igualtat i la transparència, s’actua amb ànim constructiu, es reten comptes, es persegueixen els abusos, es valora una justícia independent, es protegeix l’ Estat de dret. S’exhibeixen encerts i es reconeixen errors. En la democràcia espanyola, qualificada de plena als índexs internacionals, tot això no passa pas cada dia.
La democràcia només pot funcionar si tothom se la creu, i per a això cal sanejar-la
Els pilars de la nostra democràcia van conèixer temps millors. El seu dia a dia, també. Les Corts, seu de la representació del poble espanyol, s’han convertit en un quadrilàter on els grans partits sobreactuen i avergonyeixen els representats. La (falsa) impressió que allà creen és que tota l’escena política fa pudor. És difícil imaginar un consell d’administració, una junta directiva o un patronat que, voluntàriament, es presenti de manera tan derogatòria. Però això és el que fan els partits majoritaris a les Corts. Seria millor que pactessin per corregir errors comuns.
La majoria de jutges operen amb equanimitat i tenacitat, però d’altres s’obstinen a retorçar instruccions, com si ja haguessin condemnat l’encausat abans de la decisió. Parlar, com es parla, de jutges soldat o de lawfare hauria de disparar les alarmes. Ignorar-les seria suïcida.
Lee tambiénEls excèntrics d’ahir i els d’avui
Una cosa semblant es podria dir de la policia, en el si de la qual han actuat comandaments amb interessos espuris, que minen la confiança popular. Mentrestant, la premsa independent viu dies difícils, quan des d’altes instàncies polítiques se la perjudica amb falsedats que van esborrant el límit entre veritat i mentida.
La democràcia només pot sobreviure si tothom se la creu. La nostra està generant incrèduls. És urgent reparar-la i enfortir-la. La victòria d’un partit o un altre és secundària quan el sistema falla tant. Un nou cas de corrupció pot afavorir els interessos del rival. Però després de les rialles vindran les ploralles de tothom: la suma de tantes desviacions és verí per la democràcia.