Dana, incendis, menors immigrants. No hi ha cap qüestió d’envergadura, tant és que sigui sobrevinguda en forma de catàstrofe o previsible per repetitiva, que no acabi alimentant el discurs que a l’ Espanya política la prioritat, més que ajudar a treure les castanyes del foc, consisteix a treure’s cada un les pròpies puces de sobre. Aquest és el nociu missatge que transmeten al públic i que acaben convertit en veritat a força d’insistir-hi els mateixos que l’haurien de combatre. La conclusió a la qual es convida a arribar al ciutadà des de la poblada orla de governants és que, passi el que passi, per greu que sigui el que s’esdevingui, del que es tracta únicament és d’acusar-se mútuament. I mentrestant, la feina per fer.
Amb la Península en flames, la classe política ha reestrenat a les nostres pantalles una pel·lícula que ja havíem vist a València: no he estat jo. L’argument del film, ja conegut, és un recorregut per les escenes de sempre. Presidents autonòmics amagant-se de les seves competències, ministres llançant llenya al foc per treure’n profit polític, l’oposició assenyalant al Govern central i el Govern espanyol a l’oposició propostes avantatgistes d’intenció merament tàctiques com el pacte d’Estat ofert per Pedro Sánchez o la contraoferta igualment tàctica d’Alberto Núñez Feijóo, etc. I d’afegit, un exèrcit d’ alcavots periodístics prenent partit per la tesi que sigui més convenient per a la gestió dels seus interessos particulars: és culpa de la dreta!, o bé, és culpa de l’esquerra! En paral·lel, al món real, els afectats pel desastre ja es poden preparar i armar-se de paciència amb el que els cau damunt. I si no, que ho preguntin als seus compatriotes de La Palma afectats per l’erupció volcànica del setembre del 2021.
El PSOE i el PP són els partits més deslleials institucionalment
El concepte de deslleialtat institucional sempre s’atribueix amb facilitat als partits nacionalistes. És còmode assenyalar com a irresponsables o traïdors aquells que tenen com a objectiu el debilitament del tot a favor de la seva part. Però caldrà revisar aquest costum. Al capdavall, qui fa el que diu almenys és coherent. A més, qui avisa no pot ser traïdor. La deslleialtat exigeix un compromís adquirit que no és possible d’abandonar si no s’ha abraçat primer. I és des d’aquesta perspectiva enriquida amb el matís que la imatge es torna més nítida i totalment diferent: els partits més deslleials institucionalment a Espanya són el PSOE i el PP. I no hi ha res com les desgràcies o els problemes d’envergadura per demostrar-ho.
A l’ Espanya política fa temps que la lleialtat, tret d’excepcions que són cada cop menys habituals, es practica únicament cap a un mateix i cap al partit. És amb el sobrant, si queda alguna cosa, que cal arribar a tota la resta, incloent-hi l’ Espanya amb què s’omplen la boca en cada intervenció uns i altres.
Alberto Núñez Feijóo
Si els governs regionals més afectats pels incendis fossin en mans dels socialistes, els altaveus monclovites i els seus adlàters guardarien un escrupolós silenci sobre la hipotètica deixadesa de funcions d’aquests executius autonòmics. De la mateixa manera, si al tron de ferro de la Moncloa s’hi assegués Alberto Núñez Feijóo, tampoc no sentiríem cap lament des de les autonomies sobre l’abandonament per part del Govern central, sobre la seva negativa a participar amb més rapidesa en les tasques d’extinció o la tardança de l’exèrcit. La conclusió queda pornogràficament a la vista.
A tall de consol caldria afegir que no som tan diferents de la resta del món. Per Donald Trump, el culpable dels grans incendis de juny a Califòrnia va ser el governador demòcrata de l’estat. Mentre que les inundacions i morts del juny a Texas, un estat governat per republicans com ell, només van ser una desgràcia climàtica. Pels demòcrates, naturalment, va ser justament al contrari. Tenim un oceà pel mig, però en algunes qüestions ni som millors ni tan diferents com creiem.