Fa unes setmanes es va publicar el rànquing mundial d’universitats gestionat per la Universitat de Shanghai i del seu resultat es poden extreure tres ràpides conclusions. Primera, el manteniment de la primacia anglosaxona. Segon, el progrés de la universitat asiàtica (particularment xinesa), i tercera, l’estancament de l’espanyola.
Espanya disposa d’una representació considerable entre les 1.000 millors del món, però una escassíssima representació en el quartil superior. Només una de les 36 universitats espanyoles està entre les 200 millors del món.
Espanya necessita universitats que siguin dalt de tot del rànquing mundial
Qualsevol rànquing prioritza criteris i el de Shanghai se centra en la investigació com a indicador de qualitat. Cal, doncs, modular el seu resultat argumentant que la investigació no és més que un dels objectius de la universitat. Així mateix, s’ha vinculat l’absència de la universitat espanyola entre les millors al fet que el model espanyol prioritza l’impacte social, és a dir, que és
un vehicle essencial de cohesió social.
La nostra societat és de coneixement i les institucions universitàries tenen un paper essencial en la seva producció. Aquelles que evidencien una qualitat d’investigació superior a la resta són més capaces d’incorporar talent al seu quadre acadèmic i, lògicament, de formar els millors graduats, que el disseminen en el context social més pròxim formant un substrat fèrtil per a la innovació. A tall d’exemple, el 2015 el MIT va avaluar el seu impacte per mitjà dels seus graduats i el va xifrar en 30.000 empreses amb uns ingressos de mes de 2 bilions de dòlars, cosa que en aquell moment equivalia a la desena economia del món.
Una mirada al creixement econòmic espanyol indica que es basa en la immigració i el turisme. És obvi que tots dos tenen un recorregut limitat. D’altra banda, no hi ha cap dubte que el manteniment de quotes de benestar ha d’anar lligat a la innovació i a l’increment de la productivitat. En resum, si volem que la nostra economia no sigui sobredependent, necessitem potenciar bases sòlides de diferenciació, i aquí el paper de la universitat és primordial.
Disposar d’institucions universitàries de lideratge global és part fonamental d’un sistema d’innovació. Per aconseguir-ho cal que hi hagi diversitat. Una diferenciació que es basi en una concepció estratègica de la institució, que inclogui objectius, finançament, autonomia i per damunt de tot, incentius i rendició de comptes. Lluny de reclamar elitisme, es tracta de donar cabuda a un projecte de llarg termini absolutament necessari per a una societat contemporània.
Països de llarga tradició socialdemòcrata com Finlàndia, Suècia, Dinamarca o Noruega, i països més petits com Bèlgica i Holanda tenen diverses institucions entre les 100 millors del món. Espanya necessita institucions en aquest grup. Institucions conscients que la cohesió social es construeix també des de la innovació i la productivitat derivades del coneixement de frontera.