Dir la veritat, tota la veritat i només la veritat. A les pel·lícules americanes es fa servir aquesta fórmula per substituir el “sigui vostre sí, sí; sigui vostre no, no”, que sona a Evangeli.
A la película Pinotxo, al ninot se li allargava el nas quan mentia.
De vegades, quan sento personatges públics parlant, penso que seria molt complicat anra pel carrer ara, ensopegant amb tants i tants nassos allargats, perquè, exagerant una mica, però no molt, estem en la societat de la mentida.
Em tranquil·litzo pensant que això ha passat sempre. Ja en temps de Crist, els fariseus i els escribes s'emportaven uns clatellots impressionants. La paraula hipòcrites va ser el més amable que van sentir.
La societat de la mentida està molt relacionada amb la societat de les fake news i amb la del políticament correcte i amb la censura.
Més perfecció encara, quan a la mentida se li canvia el nom i se li diu “canvi d'opinió” o, pitjor encara, “fet alternatiu”
Perquè cal cuidar el que es diu en certs temes o certes paraules. Quan en una conferència vaig fer referència a “un negre” (“persona que treballa anònimament per al lluïment i el profit d'un altre, especialment en feines literàries”), un assistent es va aixecar per demanar-me, sisplau, que no insultés persones d'altres races.
Aquest senyor parlava en políticament correcte por pura ignorància, no per treure'n profit.
Però a mi em preocupa el que menteix per conveniència.
En aquest camp hi ha hagut un avenç substancial, que consisteix a mentir mirant als ulls. A això ajuda bastant la televisió. Perquè una cosa és mirar als ulls de la persona amb qui estàs conversant i una altra, mirar directament a la càmera.
Lee tambiénA trancas y barrancas
Si, a més, ho fas molt seriós i posant cara de ”no te n'havies assabentat?”, la mentida és pràcticament perfecta, encara que es tiri d'hemeroteca o videoteca i es vegi que fa quatre dies vas dir el contrari.
Més perfecció encara, quan a la mentida se li canvia el nom i se li diu “canvi d'opinió” o, pitjor encara, “fet alternatiu”.
“Sigui vostre sí, sí: sigui vostre no, no”. “La veritat, tota la veritat, res més que la veritat”.
Sòcrates identificava la veritat amb el bé moral, volent dir que qui conegués la veritat només podria practicar el bé. Saber i virtut coincideixen. Per tant, qui coneix el camí recte actuarà amb rectitud i el que fa el mal és per ignorància.
Es veu que quan Harvard, el 1643, va elegir com temi “Veritas”, estava comprometent-se a una cosa molt profunda.
Al segle XIX, a Espanya, Campoamor havia escrit: “En aquest món traïdor, res no és veritat ni és mentida: tot és segons el color del vidre amb què es mira”.
Relativisme. Segons aquesta doctrina, que li agrada a molta gent, LA veritat no existeix. Si tu tens la teva, i la nostra discussió es basa en la teva veritat, em guanyaràs sempre. I al revés.
Ja es veu que així no anem enlloc. I menys encara si, a base de falsejar LA veritat, encara que sigui falsejant toscament el currículum, anem grimpant.
Criteri. Allò de sempre. Formar-se per ensumar el que diu un paio d'aquestes que ens envolten per no deixar que ens facin gols i més gols a base de mentides i més mentides.
Continuo amb la meva il·lusió de la revolució civil, que en aquesta faceta exigeix que la societat, més ben dit, les persones que formen la societat, tinguin prou criteri per rebutjar els que menteixen.
Això continua donant-nos feina. Però com sempre, l'esforç val la pena.