No sé si no m’agrada el golf perquè no l’entenc o si no l’entenc perquè no m’agrada. He fracassat en diversos intents de superar els prejudicis –que si esport de rics, que si impacte ambiental–, fins i tot quan, a El Montanyà, hi veia jugar Johan Cruyff (de qui deien que feia trampes, però que, amb bon criteri, les hi toleraven perquè era Cruyff). M’admirava la qualitat dels polos que duien els golfistes i que, en general, no suessin.
Owen Wilson a la sèrie 'Stick'
En un altre moment, l’any 2002, vaig devorar el llibre Sueños de golf, escrit pel gran novel·lista John Updike. Vaig aplicar aquest sil·logisme: si a Updike li agrada el golf fins a l’extrem d’escriure’n un llibre i a mi m’agrada Updike fins al punt de llegir-ne tots els llibres, ergo, per força m’ha d’agradar el golf.
El sil·logisme no va funcionar. Tampoc quan, a Canal+, les retransmissions de golf tenien cada vegada més audiència, ni quan aficionats de criteri respectable en parlaven com del súmmum de la plenitud introspectiva (fa poc encara insistien que no m’he de perdre les gestes de Jon Rahm). Va passar el temps. Cruyff va morir sense fer trampes i els camps de golf van continuar tenint fama d’elitisme no sostenible. Fins que fa unes setmanes Apple TV va estrenar la sèrie Stick, amb l’actor Owen Wilson de protagonista i l’etiqueta de ser, diuen, una mena de Ted Lasso .
La sèrie ‘Stick’ explica la història d’un ex gran golfista que sobreviu a un trauma
Són deu capítols per explicar la història d’un ex gran golfista amb un trauma que li destrossa la vida i que vol redimir-se com a entrenador d’un jove de disset anys que és al golf el que Lamine Yamal és al futbol. La història inclou secundaris entranyables i situacions que expliquen els secrets d’aquest esport i, alhora, unes peripècies sentimentals que conviden a emocionar-se sabent que t’estàs deixant seduir per trames i situacions perillosament ensucrades.
Lee tambiénUn conte per a una amiga
Resultat: quan acabes la sèrie, constates que et deus estar estovant per haver-te enganxat a la sèrie amb una capsa de kleenex al costat. Una sèrie que, en una altra època, hauries criticat com a exemple de sentimentalisme trampós i de propaganda finançada pel neoliberalisme depredador dels constructors – vade retro !– de camps de golf. Avui, en canvi, la recomanes no pas com un plaer culpable, que és la coartada dels serièfils per justificar-se, sinó com un plaer a seques.