Tony Blair és la prova fefaent que no et decep qui vol, sinó qui pot, i que només et traeixen aquells a qui has estimat. L’ex primer ministre va arribar el 1997 a Downing Street com una glopada d’aire fresc després d’una eternitat de mandat conservador (l’era Thatcher-Major), un pare de família jove disposat a fer les coses d’una altra manera, símbol de la Cool Britannia de David Beckham i les Spice Girls. Milions de compatriotes es van il·lusionar de debò.
Aquells mateixos milions, i alguns més de propina, es van emportar un desengany monumental amb els posteriors escàndols de corrupció, la seva posició del costat dels diners i les grans corporacions (“ No tenim res contra els qui són fastigosament rics”, va proclamar el seu ministre Peter Mandelson, ara ambaixador del Regne Unit a Washington), el desplegament dels tancs als carrers com a resposta al terrorisme i, sobretot, el seu paper d’escuder de George W. Bush en la invasió de l’ Iraq amb el pretext de trobar unes armes de destrucció massiva que no van existir mai, ignorant les massives manifestacions contra la guerra.
Diu que vol “una Gaza millor per als gazians, que no estigui governada ni per Israel ni per Hamàs”
El mateix Tony Blair, que fa vint-i-vuit anys va orquestrar els acords del Divendres Sant per portar la pau a l’Ulster, i va donar l’autonomia a Escòcia i Gal·les, és avui, als 72 anys, un assessor extraoficial de Donald Trump per a l’ Orient Mitjà, que treballa amb Jared Kushner (gendre del president nord-americà, casat amb la seva filla Ivanka) i Steve Winkoff, el conseller de la Casa Blanca que fa poc va dir que si Starmer hagués estat el líder en la Segona Guerra Mundial en lloc de Churchill, Hitler hauria guanyat.
Als britànics no els ha sorprès la notícia, difosa ahir, que Blair ha participat en una reunió amb Trump i Kushner, entre altres personatges, per preparar el futur de Gaza (se sobreentén que quan l’exèrcit israelià hagi acabat d’arrasar amb tot, i els palestins que no hagin mort de fam o per les bombes i trets estiguin desplaçats).
No ha transcendit res del que es va parlar, ni de les recomanacions i consells d’uns i d’altres, tot i que fa uns mesos Trump va expressar interès a convertir la franja en un resort turístic, amb platges, casinos i tota la pesca, i la seva imatge va aparèixer en un vídeo indecent en què promocionava “la Riviera de l’ Orient Mitjà” i proposava el trasllat de l’actual població a països de la zona.
Blair està d’acord amb aquest futur de Gaza com a centre vacacional i de comerç que Kushner i Trump propugnen obertament? Què li sembla el que està fent Israel? (tema sobre el qual no s’ha pronunciat públicament). L’únic que ha dit a través del think tank que porta el seu nom és que afavoreix “una Gaza millor per als gazians”, que no n’ha patrocinat mai la reubicació, i que ni Hamàs ni Israel no han de governar aquest territori, sinó que una autoritat neutral hauria de fer-se’n càrrec en el marc d’un acord de pau.
Després d’abandonar Downing Street el 2007, Blair va exercir com a enviat especial del Quartet (EUA, la UE, Rússia i l’ONU) per a l’ Orient Mitjà, i se li va criticar una suposada falta de neutralitat i inclinació envers el costat israelià, tot i que afavoria la solució dels dos estats. La seva participació en la reunió amb Trump a la Casa Blanca ha tingut lloc en el marc de l’horripilant crisi humanitària a Gaza, la declaració oficial d’una fam, el doble atac a un hospital, els assassinats de periodistes i les creixents acusacions de genocidi contra el Govern de Netanyahu.
La sortida del poder s’ha posat bé a la butxaca de Blair, però no a la seva reputació. Assessora bancs i governs, fa xerrades i se li estima una fortuna de desenes de milions d’euros, amb una cartera immobiliària de deu cases i 27 apartaments, per mitjà d’un entramat inescrutable d’empreses subsidiàries. Del Tony Blair del 1997 no en queda res. O molt poc.
