Si algú desconeixedor de la història visita Nova Orleans, es trobarà una ciutat forjada per a la diversió: sexe, alcohol i blues. Les drogues dures són més per a la intimitat que per a la gresca hedonista dels seus carrers.
És un d’aquells llocs on cal passar-s’ho bé perquè sí, malgrat que la massificació i, en certa mesura, la barroeria que això comporta poden resultar una mica aclaparadores.
Malgrat la festa global al Barri Francès, en altres llocs són més que visibles les ferides
Així doncs, aparentment, un desconeixedor del passat recent no observarà a primera vista res que li faci sospitar de les profundes ferides que hi ha sota aquesta pell tan musical i orgiàstica que cobreix el Barri Francès, el cor de la bellesa, dels excessos i les disbauxes de l’anomenada Crescent City, per la forma de mitja lluna que el riu Mississippi fa al voltant d’aquest barri.
“Avui Nova Orleans és més petita, més pobra i desigual que abans de la tempesta. No ha reconstruït una classe mitjana duradora i no disposa de serveis ni d’un motor econòmic important més enllà de la indústria turística”, dictaminen Mark F. Bonner i Mathew D. Sanders en un article d’opinió a The New York Times .
La “tempesta” a què al·ludeixen aquests dos veïns – Bonner és periodista especialitzat en el sector immobiliari, i Sanders, planificador urbà– va marcar un punt i a part. Aquest divendres és el 20è aniversari de l’arribada del devastador huracà Katrina , nom que ja és sinònim d’un dels desastres mediambientals més grans, amb la inestimable col·laboració dels humans al comandament. Moltes de les morts i l’ensorrament es van deure a l’esfondrament dels dics de contenció, sense cap manteniment o neteja.
L’impacte a Louisiana es va acarnissar amb Nova Orleans, ciutat inundada en un 80% aquella jornada, destruïda i convertida en el símbol de la tragèdia.
Segons el càlcul més recent, van morir 1.400 persones (xifra revisada respecte a les 1.800 inicials), van quedar destruïts uns 200.000 habitatges i va perdre la meitat de la seva població, llavors a prop del mig milió.
El cens era de 230.172 l’abril del 2006, una caiguda de més de 250.000 residents. A partir de dades recopilades en una investigació de la professora Elizabeth Fussell, que va exercir del 2001 al 2007 a la Tulane University, el 33% de la població de Nova Orleans i la seva àrea metropolitana no hi ha tornat. El cens del 2024 va indicar que la ciutat comptava amb 362.701 residents, lluny del que era.
Les principals zones on s’han ressituat els desplaçats són Baton Rouge, Lafayette, Houston, Dallas o Atlanta, segons aquest estudi.
“Tots es van veure desplaçats de Nova Orleans”, explica Fussell a Axios. Però les seves indagacions arriben a una conclusió que ja se sospitava pels indicis d’una espècie de neteja ètnica. “Els resident blancs van tornar abans que els veïns negres. Els veïnats que tenien més percentatge de població negra tenien més probabilitats de patir greus danys i registrar més morts, però l’efecte també es deu a l’accés de recursos de reconstrucció”, recalca.
Aclaparat per l’horror –les imatges de l’estadi Superdome transformat en camp de refugiats i de violència–, el govern de George W. Bush va respondre amb el compromís de destinar 140.000 milions de dòlars a la recuperació de la regió. Bonner i Sanders calculen que, ajustada a la inflació, aquesta quantitat de diners és superior a la que es va gastar amb el Pla Marshall després de la Segona Guerra Mundial per a la reconstrucció d’Europa o al Baix Manhattan després dels atemptats de l’11-S del 2001.
“Per un moment, la inversió va crear una oportunitat única per reimaginar una important ciutat dels Estats Units com a model d’innovació i resiliència”, remarquen. “El que va sorgir, en canvi, va ser la incòmoda veritat que els Estats Units no són bons en la recuperació a llarg termini. Si la reconstrucció de Manhattan i el pla Marshall són aclamats com a triomfs de l’excepcionalisme dels EUA, la resposta al Katrina pertany al costat fosc de la història del país, a la reconstrucció de l’ Afganistan o el Vietnam, una cosa dolorosa, costosa i, al final, una mica fallida”, afegeixen.
Van creure en el renaixement, però el barri de Lower Ninth Ward il·lustra la idea de fracàs dues dècades després.
Si el desconeixedor de la història vol fer una immersió de realisme, més enllà dels cabarets de litrones i humor groller, descobrirà cases tapiades, buides, cobertes de brossa i un edifici rere un altre on s’observa que hi ha poques persones.
Per als que hi van tornar i van reconstruir no ha estat gens fàcil, confessen aquests veïns als mitjans locals. El 2005 hi havia 15.000 veïns, la majoria afroamericans. Ara la població és una tercera part d’això.
La vida al veïnat ha desaparegut. Hi ha poques botigues i escoles i per a molts, com Burnell Cotlon, la supervivència continua sent una lluita diària. “Aquest no és un país del tercer món. Això és Nova Orleans. Som a només deu minuts del Barri Francès i aquí al Lower Ninth Ward encara estem patint”, assenyala.
Malgrat la festa al centre, Cotlon és un dels oblidats. “Res no ha tornat al barri”, lamenta. D’una trentena de veïns, en queden quatre.
