Segur que han sentit a parlar dels hikikomori, adolescents i joves que es retiren de la vida social i s’enclaustren durant anys a la seva habitació sense cap contacte directe amb el món exterior. Solen viure un descarrilament progressiu, que neix de la por al judici i al fracàs, i que porta a l’abandonament del centre escolar, a fugir del contacte amb els altres i fins i tot a la negació de la pròpia existència. Nascut al Japó, el dramàtic fenomen dels hikikomori abraça un nombre altíssim de joves. També és freqüent a d’altres països asiàtics com Corea, on l’exigència acadèmica és molt dura des d’edats ben tendres. Tot i que hi ha qui interpreta el fenomen a la llum d’una tradició eremítica oriental, sembla clar que és la traducció més extrema d’una competició social asfixiant.
Al nostre Occident, el fenomen també existeix, però és menys habitual. Hi ha d’altres manifestacions del malestar juvenil molt més esteses, tan dramàtiques o més: depressions, autolesions, addiccions, desajustaments alimentaris, suïcidis. Entre nosaltres, l’exigència als joves no té, ni de lluny, la intensitat asiàtica, però en canvi potser, després d’haver-los sobreprotegit (per no dir aviciat) en la infantesa, els deixem massa aviat sols, amb el telèfon, enmig de la selva de les xarxes, del consum, de la crueltat dels grups, de la droga i la pornografia, dels depredadors, de les diverses tribus, dels tirànics cànons de bellesa i de la desconstrucció com a matriu cultural. Sols en el no-res.
Si en els joves orientals hi ha por social, en els occidentals hi ha ferida social. Els uneix la duresa del món actual; i la falta de sentit.
Lee tambiénNarcís
Comença aviat el nou curs i jo també descobreixo dintre meu un rebuig de tot el que ens espera: la insomne batalla, els arguments maniqueus i la trista seguretat de saber que tots els conflictes que ens dessagnaran en els propers mesos no serviran sinó per fer encara més problemàtic el futur i més castigada l’esperança. Comença un nou curs després d’un estiu incendiat i, mentre retronen els tambors de la polarització, creix dintre meu (i imagino que en molts de vostès, amabilíssims lectors) la temptació de tallar els fils amb la realitat social: la temptació d’aïllar-se.