Al centre del quadre, un home amb bigoti ros i esmòquing mira endavant amb gravetat mentre la seva dona, més alta que ell gràcies al monyo, tanca els ulls. Es tracta de l’obra Festa a París, de Max Beckmann, i la primera vegada que la vaig veure em va sotragar ja que tot és premonició, com si un ocell negre assetgés els personatges, caricatures de si mateixos, que es volen divertir per bé que es miren sense veure’s, donant l’esquena al cantant. El quadre s’ha explicat amb noms i cognoms. Beckmann el va començar el 1925, el va retocar sis anys més tard, i el 1947 va introduir nous personatges com l’ambaixador alemany a París que a la cantonada inferior dreta es cobreix la cara amb espant.
Festa a París, de Max Beckmann
Quatre escots apareixen a l’obra, però ni la pell de les dames enjoiades no aconsegueix rebaixar la tensió sinistra d’uns personatges comprimits i asfixiats. Entre ells es troba el príncep europeista Karl Anton Rohan, impulsor de l’ Europäische Kulturbund, que el Tercer Reich va dissoldre. La sensació de presagi envaeix l’atmosfera, dins i fora del quadre. I no és estrany: quan Beckmann va acabar per primera vegada l’obra, Hitler publicava l’embogit Mein Kampf, escrit a la presó. Fa dos mesos, l’escriptor José Lázaro va publicar un assaig titulat El éxito de Hitler. La seducción de las masas ( Triacastela), en què analitza les seves idees i missatges. “Les humiliacions i les frustracions s’han acabat. Ens posarem dempeus i reclamarem el que és nostre”. Els sona?
Trump, Putin o Netanyahu parlen així. Tornem a fer gran Amèrica, Rússia o Israel, diuen. Assenyala Lázaro com a detonant la vella ràbia de Hitler, molt profunda, capaç de connectar amb la frustració del poble pla. El llibre és valent explorant el pensament del genocida que durant anys va subjugar els alemanys, que passejaven els seus
colls de pell pels bulevards de Berlín o Múnic mentre milions de jueus eren enviats a les cambres de gas. Els assassinats tenien lloc ben a prop dels espais on els nens alemanys jugaven o gaudien de les vacances.
Aquest estiu he tornat a pensar en la pintura de Beckmann mentre ens banyàvem en aigües turquesa i les notícies anunciaven capítols insuportables de la matança a Gaza. Quantes vegades sentim dir al nostre voltant “ja no hi tornarà a haver una guerra com les d’abans, amb morters i carros de combat”? Tot serà més sofisticat. Però aquella guerra antiga, d’assetjament sistemàtic, ens ha deixat desorientats. A Gaza es menysprea qualsevol principi bàsic d’humanitat i no hi ha dret internacional que valgui. Els habitants no tenen on anar, a diferència dels iraquians o els afganesos, que podien trobar refugi als països veïns. Encara menys compassió que aliments. Josep Borrell, impotent davant la barbàrie, va trobar les paraules encertades: “Europa ha perdut l’ànima”. Que poc exemplars que han resultat els draps calents estesos a Netanyahu, igual que l’adulació servil a Trump! La posició moral del Vell Continent, antigament tan influent, és avui submisa fins a la complicitat.
Que poc exemplars que han resultat els draps calents estesos a Netanyahu i l’adulació servil a Trump!
Acaba l’agost i la llum comença a escurçar-se, tot i que el vespre encara sigui folgat. El clima funest i les males polítiques han calcinat un bon tros d’ Espanya. El món sembla cada vegada menys fiable. Tant, que en els cursos d’intel·ligència artificial ens subratllen que la primera regla és no fiar-se, sospitar sempre; exercir la vigilància per no ser envaït per un míssil virtual. Al vagó d’un tren amb destinació a Alacant em trobo tres nens i les seves pantalles desmesurades.
Lee tambiénEls engalipadors
Entaulo conversa amb el pare en veu baixa. Són palestins de Cisjordània, i hi tornen. “És casa nostra, què hi farem?”, em diu l’home, confiat que aviat acabarà la guerra. Els dos fills i la seva mare continuen absorts en els iPads, però la nena, set o vuit anys, ens mira de cua d’ull i escolta sense que es noti. En sortir del tren, em somriu tan dolça que torno a sentir un pessic, entre la impotència i la vergonya. S’allunyen amb les maletes de colors estridents carregades de resignació, cap a casa, on el vent els porta cada dia l’olor a pólvora mentre la resta del món esgota la copa de l’estiu mirant-se sense veure’s, com els personatges del quadre de Beckmann.