L’Estat autonòmic ha mort

L’Estat autonòmic ha mort: no funciona ni funcionarà. Aquesta veritat apodíctica s’ha posat tràgicament de manifest a la dana de València i als recents incendis a l’oest d’Espanya. Davant d’aquesta realitat ineludible, sorgeix una pregunta: per què? Les respostes són tres: 1.per unes males lleis; 2. Per uns polítics ineptes, i 3. Per la polarització desbocada dels partits. I la solució proposada depèn de la causa denunciada: per a uns, cal canviar les lleis; per a d’altres, cal substituir els polítics mitjançant eleccions, i, per a la resta, cal erradicar la polarització. Tinc per raonables, però incompletes, les tres respostes. Les lleis són, com tot en aquesta vida, millorable, però la seva millora no impedirà per si mateixa que els polítics les burlin en funció dels seus interessos personals i partidistes. I és difícil canviar el tarannà dels polítics i impedir la polarització, que són un transsumpte de la societat en què sorgeixen.

calles vacías en Badalona durante la covid

 

Getty Images

La causa profunda de l’actual col·lapse de l’Estat espanyol, que facilita la burla de les lleis i potencia la polarització dels partits, és molt més transcendent. Tant que no es resol canviant normes ni substituint uns dirigents per altres, ja que tot plegat no té força, per si mateix, per afrontar el desafiament de fons. Aquest és la manca de sentit de pertinença a una pàtria comuna, Espanya, d’una part important dels ciutadans espanyols. Això comporta que aquests ciutadans, en mancar d’aquest sentit de pertinença, no se senten units per vincles de solidaritat que abans s’entenien com a patriotisme. Per ells, Espanya no existeix, és un “lloc”, és el “sud”, és “la que no té nom”. I un Estat, sense el sentit de pertinença dels seus ciutadans a la nació que articula jurídicament, no pot funcionar. Sigui unitari, federal... O la Bíblia en vers. No hi ha Estat sense nació.

La vida i la història exigeixen de vegades un canvi radical de ruta; així es troba avui Espanya

Els espanyols hem de reconèixer aquest fet fredament i admetre que el problema és dur i no es resol amb una solució improvisada, és a dir, amb un canvi de lleis o de dirigents. Què s’hi pot fer? 1. Ser realista i admetre, d’entrada, que això és així; 2. No posar l’esperança en falses solucions, com la culminació del desenvolupament federal de l’Estat autonòmic, que sí que s’ha de dur a terme, però no perquè es quedin els que diuen voler marxar, que mai ho acceptaran lleialment, sinó en benefici dels que vulguem continuar sent espanyols, i 3. Fiant-ho tot a la força creadora de la llibertat, deixant que marxi qui vulgui marxar, de manera que es recuperi entre els que es quedin la lleialtat que exigeix una convivència harmònica.

Lee también

Elogi de la “casquería”

Juan-José López Burniol
Horizontal

I un cop fet net, s’haurà de refer l’Estat partint de l’Estat autonòmic, que aleshores sí que funcionarà, perquè no hi haurà qui exigeixi com a dret immanent una singularitat només possible en una relació confederal. I, sobretot, existirà aleshores entre els ciutadans espanyols el pressupost bàsic sense el qual és inviable la vida en comú: que l’interès general prevalgui sobre els particulars. Espanya sí que podrà ser aleshores un espai de solidaritat primària i immediata, en què tots els espanyols siguin iguals.

La vida i la història exigeixen de vegades un canvi radical de ruta per subsistir. Així es troba avui Espanya. Si vol sobreviure, haurà de permetre, prèvia una reforma constitucional necessària, que se’n vagi la comunitat que de veritat vulgui anar-se’n (si és que, a l’hora de la veritat, n’hi ha cap), sense intentar evitar-ho, una vegada més, amb concessions i reconeixements mai valorats i al final escarnits. És difícil rebatre aquesta proposta, perquè és un acte de màxima democràcia deixar en llibertat la comunitat que exigeixi decidir, d’acord amb la llei, si vol continuar o no en una Espanya articulada per un Estat fe­deral simètric (salvades les singularitats constitucionals de llengua i fiscals), assumint, si és el cas i en solitari, la responsabilitat que li atribuiria la seva independència. Siguem tots lliures per escollir el nostre camí. Els uns per marxar, si així ho volen. Els altres per rebutjar-los si no accepten un Estat federal simètric. I Déu amb tots.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...