Lluís Carandell, que va ser cronista parlamentari, publicà un llibre – Las anécdotas del Parlamento. Se abre la sesión (2001)–, que recull una infinitat d’atzagaiades, acudits i dites de les seves senyories des de les Corts de Cadis. Són anècdotes sense color polític, que expressen un humor fi i insolent, en què es barregen la ironia i el talent.
Com a mostra en valen un parell. A Francisco Silvela se n’atribueix una de les més famoses. Mentre un diputat pronunciava un avorridíssim i inacabable discurs, un uixer es va acostar sol·lícit a Silvela, assegut a la capçalera del banc blau com a president del Consell, i li va mussitar a cau d’orella: “La seva senyoria està adormit”. Replicà Silvela, tornant-se amb tota calma: “No estic adormit, estic dormint, que no és el mateix estar begut que estar bevent”. I en una sessió parlamentària de la República, Àngel Ossorio i Gallardo descrivia la situació política amb tintes molt negres, i, en un moment del seu discurs, adoptà el to més patètic i preguntà temorós: “Què serà dels nostres fills?”; a la qual cosa una veu solemne va respondre des del fons de l’hemicicle: “Al fill de la seva senyoria ja l’hem fet subsecretari!”,
És cert que també hi va haver moments de duresa extrema. Però això no obsta per reconèixer que el nivell de l’oratòria parlamentària ha baixat avui a nivells patètics. Les seves senyories només maldiuen el que llegeixen. No tenen ni memòria per retenir el que volen dir. I de vegades repeteixen, fins a la nàusea, algunes paraules, per exemple, “casquería”, usada a preu fet per desqualificar l’adversari. Aquesta insistència sembla indicar que la gent d’esquerres i assimilats detesten la “casquería”, donant a entendre que els seus dirigents són més refinats i potser addictes a la nouvelle cuisine, caracteritzada per servir plats més lleugers amb més èmfasi en la presentació.
Per això em pregunto: tan dolenta és la “casquería”? Vegem: Què és la “casquería”? “Casquería” és un terme de carnisseria que designa no només els òrgans continguts en les cavitats cranial, toràcica i abdominal dels animals (cervell, fetge, ronyons…), sinó també el cap, l’estómac, les potes i la cua.
El nivell de l’oratòria parlamentària ha baixat avui a nivells patètics
Som molts, m’atreveixo a pensar que un bon nombre, els que hem menjat amb gust cervells arrebossats, fetge fregit amb all i julivert, ronyons al xerès, galtes al vi negre, orella a la planxa, tripa, cua de toro, cap i pota i peus de porc…
Segona pregunta: Aquests plats, no són més aviat unes manduques populars? I la resposta no pot ser més que afirmativa, com ho prova la presència destacada d’aquestes viandes –almenys d’algunes– en fondes, tavernes i cellers; si bé pel que fa als restaurants de luxe la presència és més gran a Madrid que a Barcelona. Així, es poden menjar “callos” al madrileny Zalacaín, però és menys freqüent fer-ho en els seus homòlegs barcelonins, si bé a la carta de Ca l’Isidre figuren “els suculents callos de Ca l’Isidre amb xoriço i cigrons; cervells de xai a la mantega negra amb tàperes, i peus de porc farcits de botifarra i fetge d’ànec”. I a l’Hispània d’Arenys serveixen una ensalada de cervells i uns “callos” excel·lents. No es pot demanar més!
Lee tambiénVers a vers...
Cantades les excel·lències de la “casquería”, el condiment de las qual pot assolir cotes de sofisticació sublim, és procedent preguntar-se per què l’esquerra sembla abomina avui de la “casquería”, renegant així dels seus orígens, ja que no puc creure que els qui en temps heroics van freqüentar les “cases del poble” no la tastessin freqüentment. La resposta que se m’acut és que ha canviat el tarannà dels que són avui al poder. Quan, de nen, vaig llegir Quo Vadis? , em va impactar el que escriu Petroni a Neró, en acomiadar-se d’ell: “Roma es tapa les orelles quan et sent (...) Adeu, però no facis música; assassina, però no escriguis versos; enverina, però no ballis; incendia, però no toquis la cítara. Aquests son els desitjos i el darrer consell que t’envio”. El mateix dic jo, sense ser Petroni: feu i digueu el que vulgueu, però, si us plau!, no renegueu de la “casquería” en va. Una de cap i pota!