La meva filla de 14 anys em confia que per fi hi ha un polític que li interessa a ella i als amics. I m’ensenya uns tiktoks del Rufi , que és com, diu que afectuosament, anomenen Gabriel Rufián. Troben chill (els b oomers dèiem cool) el desvergonyiment que té a la tribuna del Congrés i fins i tot han adoptat el seu “ Fins després, gàngster” per als comiats de WhatsApp.
Per no perdre punts li explico que la seva editorial em va oferir una Contra amb ell quan va treure llibre i jo la vaig acceptar encantat fins que en una columna vaig elogiar que estava ben orgullós de les seves arrels a Bobadilla i de ser net de María la dels Borregueros i de Juan el de la Frasca. I dic a la meva filla que ho estem igualment de la meva mare, la seva àvia, de Santa Eulalia del Campo, província de Terol. I que el meu cunyat te la mateixa raó d’estar-ho dels seus nou cognoms catalans.
Rufián demostra que posseir una llengua pròpia és bo, però és millor encara que no sigui l’única
I és que els nostres orígens no són els nostres destins. Aquests els triem. I cal reconèixer-li a Rufián que ha posat al servei de l’independentisme el millor castellà que mai ha parlar un portaveu d’ERC; i que mai ha escrit, tenint en compte el relat que li llegeixo en un diari de Madrid. Demostra que posseir una llengua pròpia és bo, però és millor encara que no sigui l’única.
Lee tambiénLa cursa per ser déus
El mateix passa amb els projectes polítics, que quan sumen acaben multiplicant per a tothom; igual que divideixen els que resten. Per això és natural ara el seu intent de projecció a les Espanyes perifèriques, on gaudeix de predicament. No ho és la queixa d’alguns al seu partit per la seva deriva espanyolista, que no és sinó un retorn als orígens del partit segons els meus llibres d’ història del BUP, perquè Macià va proclamar independència dins la “ Federació de Repúbliques ibèriques” igual que Companys ho va fer dins la “ República Federal Espanyola”.
A alguns, en fi, Catalunya se’ls queda petita i a d’altres Espanya els ve gran... I al mig hi ha l’illa d’ Illa. No és que els meus sopars d’estiu hagin anat més enllà dels cunyats i quatre arreplegats , però donen més per menys del que costa alguna enquesta. I dono fe que del president o no se n’ha parlat o no se n’ha parlat malament quan per altres presidents vam estar gairebé una dècada sense parlar-nos. Seria formidable, a més, aconseguir el progrés d’un país, que comença perquè els trens arribin a l’hora i segueix per fites similars de rodalies. Si pactés pressupostos, potser Pedrito tindria successor un dia. Perquè no és cert que als catalans se’ns odiï a Espanya: en dono fe, que he viscut en tres autonomies amb cognom catalufo incorporat. Si no em creuen, preguntin al portaveu d’ERC a Madrid. I fins després, gàngsters.
