Ha arribat el moment de plantejar-se si és certa la famosa frase que a Menorca tothom hi viu com un rei gràcies al turisme, que els beneficis compensen les molèsties o si reben la part que els correspon de la quantitat de diners que s’hi mouen.
El monocultiu turístic ha inundat fins a tal punt el territori que a una servidora li costa reconeixe’s en el seu propi ambient. Passeges pels mateixos carrers de sempre però sents parlar poc en menorquí. Sí que el parla la caixera d’un banc de Sant Lluís, que explica com els francesos liciten a l’alça per les cases a la venda. Un veí, que acaba de dipositar un dineral al seu compte, es va decantar per compradors estrangers perquè li oferien d’entrada 150.000 euros més que un de l’illa. “Massa temptador”, es lamenta la caixera.
El turisme ja no és una panacea: apareixen les primeres ferides al teixit social local
T’aixeques del llit i apareixes en un lloc on et sents una mica estranya. Planeges mig en secret llocs “on encara es pot anar”. Més aviat, on es pot fugir de les dèries d’ Instagram. Els teus veïns canvien, les platges desapareixen per convertir-se en un llit balinès immens, et cobren 2,60 euros per un cafè per endur en un bar de la teva ciutat, de la nit al dia s’imposen restriccions d’aigua de l’aixeta, les carreteres se saturen, cruixen les costures de l’entorn natural...
Menorca, bregada històricament en colonitzadors, comença a tenir la pell sensible. S’ha notat aquest juliol. Davant l’eufòria de les macroxifres, els petits empresaris es queixen. No els surten els comptes a final de mes. Potser hi ha molt turista, però només afluixa la cartera als supermercats de les grans cadenes, que estan pleníssims. Mentrestant, la transició del volum a la qualitat no acaba d’arribar, ni tampoc la desestacionalització.
Així apareixen les primeres ferides en el teixit social local. Els preus es disparen. Els comerços locals se substitueixen per botigues i restaurants per a turistes (alguns ja només obren a l’estiu). Es despersonalitza l’espai públic. La identitat es dilueix. El benestar se’n ressent. I el pitjor és que l’habitatge es torna inaccessible per als illencs, els salaris continuen baixos i cada vegada hi ha més treballadors temporals vivint en caravanes.
L’economista menorquí Guillem López Casasnovas s’ha posat a estudiar la cosa, i la seva conclusió és que l’illa no pot continuar així. El model s’esgota. Què proposa? Un impost turístic més alt, estacional segons mes i temporada. Amb el que es recapti, diu, es pot crear un subsidi públic amb què es pot subvencionar des de l’habitatge juvenil fins al transport aeri i rodat col·lectiu. Tot són idees.
López Casasnovas també reivindica que l’ Estat ajudi les Balears pel que l’hi va, que la seva aportació a la caixa comuna és ben grossa. Sí que fa ràbia, sí, que en el debat sobre el finançament autonòmic la comunitat balear sigui la gran oblidada.
