A Itàlia, les muntanyes estan cada vegada més freqüentades i les morts augmenten. Un país que compta en la seva història amb una llarga tradició de cultura de l’ altura puja ara cada vegada més als cims amb l’objectiu d’aconseguir una foto per publicar a Instagram, i s’acaba, en el millor dels casos, a l’hospital. Les xifres són impressionants: entre el 21 del juny i el 23 del juliol, als Alps hi va haver 83 accidents mortals i 5 persones continuen desaparegudes. Les intervencions de rescat han augmentat un 20% respecte a l’any anterior.
Segons el president del Cos Nacional de Socors Alpí, Maurizio Dellantonio, que va donar aquestes dades al Corriere della Sera , el 60% de les víctimes eren simples excursionistes. Per
Dellantonio, la causa del fort increment són les temperatures: la gran calor va arribar abans i, com a conseqüència, moltes més persones van buscar climes més frescos a la muntanya.
Tot i això, molts creuen que el problema és més profund i, per tant, més preocupant: “Aquesta dada és la conseqüència òbvia que ha augmentat la presència de persones que ni tan sols s’adonen que estan en un entorn que potencialment presenta perills”, afirma Alberto Pirovano, conseller de la secció de Lecco ( Llombardia) del Club Alpí Italià. Les xifres, diu, cal analitzar-les bé: “Els accidents fruit de les anomenades activitats perilloses –escalada, ferrades, alpinisme– en realitat estan disminuint; el que està explotant són els episodis que afecten persones que no estan mínimament formades per a la muntanya, no només inexpertes, sinó completament inconscients. Sovint fan servir bicicletes de muntanya elèctriques, que donen la il·lusió que és fàcil, però no ho és”.
“No és casualitat que la majoria dels sinistres passin en zones afectades per l’‘overtourism’”
“S’ha acabat l’època de l’educació a la muntanya”, coincideix Enrico Camanni, autor d’assajos com La muntanya sagrada . Pirovano té exemples per donar i regalar: “És el cuiner que, un cop acaba el torn, pensa que pot fer una excursió a 3.000 metres en alta muntanya amb xancletes. O el grup que vam rescatar al desembre amb hipotèrmia, perquè volia fer una barbacoa al cim, com havien fet uns amics seus, sense adonar-se que mentrestant havia arribat l’hivern i el lloc era tot cobert de neu”.
Hi ha un problema de comunicació: “El gran error, a parer meu –conclou Pirovano–, ha estat explicar que la muntanya és accessible per a tothom. No és casualitat que la majoria dels accidents es produeixin en zones afectades per l’ overtourism . Si en una sèrie de televisió es mostra que es pot arribar tranquil·lament a cavall al llac de Braies (1.500 metres), és normal que l’estiu següent hi hagi una fila de gent volent anar-hi. Les Dolomites s’han convertit en patrimoni de la humanitat de la Unesco, perfecte: això implica promoció i protecció, però s’està fent sobretot el primer”.
Hi ha qui veu també un risc contrari: “La muntanya no és democràtica. Com més amunt, menys ho és –diu Luca Franzese, del consell nacional de socors alpí i espeleològic–. És cert que molta gent està totalment desprevinguda, però s’hauria d’insistir molt en la prevenció, sense convertir la muntanya en un lloc tancat”.
En només un mes hi ha hagut 83 accidents mortals i 5 persones continuen desaparegudes als Alps
Una de les solucions adoptades aquests anys contra els turistes temeraris és el rescat de pagament. A Itàlia, el socors
alpí pot ser de pagament segons les normes regionals: és gratuït si es trasllada la persona al servei d’urgències o es decideix l’hospitalització, però pot costar més de 100 euros per minut
o una tarifa fixa si el rescat es considera injustificat o si no hi ha lesió. Una solució que, segons Franzese, té límits: “La persona pot evitar trucar als equips de rescat per por del cost. Però endarrerir la trucada pot agreujar les conseqüències”. En resum, fa falta una comunicació turística “no aterridora”, però honesta, conclou Camanni: “Estàs entrant en un territori on tu ets el responsable de la teva vida; no pots trucar als equips de rescat cada minut”.