Cristina Baudet (Santa Coloma de Gramenet, 1991) viurà la seva novena temporada a l’Espanyol. Li ha tocat viure una època d’entreguerres: just quan el futbol femení es professionalitzava, el club perico deixava de ser un referent. Mai, això sí, perdrà l’etiqueta d’històric. Ara, amb el canvi de propietat, s’obre una nova via per explorar. L’Espanyol està desenvolupant una identitat, però, com cada curs, li tocarà patir.
Identitat
Ens fixem en el masculí; els anem a veure a l’estadi i cal seguir la seva línia”
Vostè és de Santa Coloma de Gramenet, com Raúl Tamudo. També regatejava els cotxes?
Em passava les tardes als parcs jugant a futbol. Ara és una pena que no es vegin escenes així. Sortia de l’ escola i no deixava anar la pilota. Ningú no me la podia treure. Els meus pares me’n compraven una de nova si la perdia.
Recorda el primer any de professional?
Va ser amb 15 anys al Sant Gabriel. Vam pujar a Primera. Recordo que tot era difícil: desplaçaments amb autocar, no teníem nutricionista, ni fisioterapeuta, només un massatgista sense titulació... No hi havia sous i et pagaven la gasolina. Viure d’això, després de tanta feina, és un puntàs.
Parla de fa gairebé dues dècades, en què l’Espanyol era el rival a batre de la Superlliga. Com ho veia vostè?
L’Espanyol era el referent i jo sempre vaig voler jugar aquí. Va ser un somni. Ara ja hi estat nou anys. Hi va haver icones en el futbol femení i fa uns anys totes eren a l’Espanyol.
Qui era la seva preferida?
Recordo Vero Boquete o Lara Rabal, que m’agradava com a migcampista. Seguim els seus passos, van treballar molt a l’hora de construir i nosaltres anem posant els fonaments per continuar avançant.
I què es pot esperar de l’Espanyol aquesta temporada?
Tenim molt bon equip, totes les línies són completes. Som sòlides, compactes i hem guanyat jugadores en atac per fer mal. El curs passat teníem una defensa segura. Cal millorar en l’atac i finalització. Tenim marge, però crec que anem pel bon camí.
Tenen una identitat com la del masculí?
Totes tenim els carnets d’abonats per veure’ls. Ens hi fixem. Treballem amb un bloc sòlid i volem contraatacar al màxim. Som semblants. Si seguim la seva línia, anirem cap amunt.
Són l’antítesi del Barça, no només emocionalment, també en el joc?
Tenim una identitat totalment diferent. Fa uns anys érem més defensives, però ara hem desenvolupat aquesta manera de jugar i hem millorat. Tenim potencial i fem mal en atac, estem més equilibrades.
Al gener va iniciar una segona etapa a l’Espanyol. Per què?
Em va passar una cosa que em va caure del cel. Em va trucar Carol Miranda, la directora esportiva, i em va preguntar si estava disposada a tornar: em vaig sentir plena, els vaig dir que sí. El Badalona em va deixar sortir i vaig tornar a ser la que era.
Ja han parlat amb Alan Pace?
No, encara no.
Què li dirà?
Que ens ajudi, que estigui amb nosaltres, que siguem un club superunit. Ho som, però que vingui a veure’ns, que estigui pendent de l’equip. És aviat, però que es creï aquesta afinitat. Fem molta feina diària, però ningú no la veu. Se’ns ha de donar suport en tot el que fem.
Els ha fet créixer o els ha frenat l’època de Chen Yansheng?
Fa tres anys vam descendir, però l’Espanyol sempre ha estat una família i vam poder tornar. Això fa que puguis caure, com li va passar al masculí, però remuntar ràpid. Hi ha més força per suportar les crisis.
Vostè ha estat als quatre grans del futbol català: Barça, Espanyol, Llevant i Sant Gabriel. Què s’emporta de cadascun?
Del Sant Gabriel m’emporto un gran aprenentatge, era molt jove i vaig créixer com a persona. Al Barça em vaig adonar que has de ser molt forta mentalment per aguantar el que viu una futbolista. A l’Espanyol vaig complir un somni, vaig ser feliç, però me’n vaig haver d’anar, ho necessitava després del descens. Al Llevant vaig recuperar la il·lusió. I ara he tornat i em sento en plenitud.
Diu que ho necessitava. Com afecta un futbolista un descens?
Quan vam baixar em vaig quedar a Segona. Em va fer mal, però em va doldre més quedar-me a les portes de pujar un any després. Vam jugar contra el Llevant Les Planes i van pujar elles. Va ser dur. Em vaig buidar, ho vaig donar tot i el meu cap no estava capacitat per continuar. No hauria estat jo. Vaig sortir un any, em vaig netejar i he tornat amb força. Continuo amb l’espina clavada, però som a Primera i ens ho passarem bé.
Creu que la Lliga F és com LaLiga? Només es fomenta el Barça-Madrid?
Tal com estan les coses, sembla que sí. Els clubs han de lluitar per aconseguir suport de fora i que no sigui un Barcelona- Reial Madrid. L’ Atlètic està pressionant, la Reial, l’Athletic... Nosaltres hem de créixer. Que les televisions s’obrin i la gent s’enganxi a totes nosaltres. Hi ha molta diferència a Espanya entre dos equips i els altres. Però intentem que sobre el camp puguem competir i això no es noti.
Té 34 anys, quan veu el final?
Em sento molt bé físicament. Vaig any a any, però vull continuar fins que vegi que no tinc el nivell. Em cuido com una professional. Ara totes podem allargar les carreres.