L’ Odissea torna a les cartelleres. The return , amb Ralph Fiennes i Juliette Binoche, recrea el final de l’epopeia. The Odyssey de Nolan s’estrenarà l’any vinent amb Matt Damon com a Odisseu i Charlize Theron com a Circe, encisadora d’homes. Aquest revival homèric coincideix amb la meva relectura de L’Eneida . Del meu record juvenil me’n quedava l’argument, però no l’esperit sever del llibre, que enamora.
L’Eneida de Virgili sintetitza, com és sabut, les batalles de La Il·líada i les navegacions de l’ Odissea . Ho fa en clau romana: els protagonistes no són herois, sinó humans, febles, contradictoris. L’obra afalaga l’emperador Octavi i ofereix al naixent imperi uns mites fundacionals: Roma és continuadora de Troia i Octavi August, en tant que hereu de Juli Cèsar, esdevé descendent de la nissaga d’Enees (ja que el fill d’aquest, Iulus, funda l’estirp dels Julis). Però L’Eneida no pot ser reduïda a aquestes evidències polítiques. El que enamora d’Enees és la seva pieta s: la força moral, la responsabilitat amb què assumeix l’advers destí del seu poble, la devoció als ancestres, el compromís amb la seva gent i la renúncia als desitjos personals (l’amor de Dido, la necessitat de repòs, la mandra que li fa tornar a la guerra). Commou el patriotisme d’Enees, basat en l’abnegació i el sacrifici.

Roma no va respectar gaire aquests valors, però els idealitzava. Nosaltres també els idealitzàvem, encara que no hi fóssim fidels. Això era abans d’aquest temps d’ara, ple de soroll i de fúria, en què, “cecs davant del destí, ni sabem sostenir la bona fortuna ni suportar la dissort”. No vull, però, acabar les columnes d’agost amb un accent pessimista. L’assumpció sense queixes de l’adversitat per part d’Enees és un bon model per a aquests temps confusos. La seva proposta és senzilla: resistir i persistir.
Fugen de Troia en flames, naveguen buscant una nova terra i naufraguen a les costes de Cartago. Amb els vaixells destruïts, febles i desanimats per les desgràcies, els companys d’Enees estan a punt de claudicar. Ell els encoratja: “Potser un dia ens agradarà recordar aquestes adversitats”. Tot el que ara ens preocupa passarà i per angúnia que ara ens faci, podria ser que ho evoquéssim amb nostàlgia.