Quan un bosc es crema, alguns vots es cremen. Quants? Molts i molt decisius, en vista de la ferotge pugna que lliuren PP i PSOE pel control de la narrativa sobre les responsabilitats en la gestió dels actuals “incendis de sisena generació”. Tot i això, el passat no confirma aquesta hipòtesi, encara que les magnituds de la tragèdia avui siguin pràcticament inèdites. És a dir, els casos històrics no són concloents.
Per exemple, Galícia, que és la comunitat amb més nombre d’incendis forestals, no presenta una correlació clara entre aquesta mena de catàstrofes i un posterior càstig a les urnes. Cap dels anteriors presidents populars de la Xunta (Albor, Fraga o Feijóo) no va patir una penalització rellevant després d’una escalada d’incendis, malgrat que els del 2011 –amb més de 42.000 hectàrees de superfície forestal calcinades– o els del 2017, amb més de 60.000, van ser dels més greus.
En canvi, l’esquerra gallega, que va governar la comunitat durant anys de grans focs (1989, amb més de 85.000 hectàrees de superfície poblada d’arbres cremada, i 2006, amb més de 55.000), va perdre el poder per la mínima a les eleccions immediates. És possible que en aquells desenllaços influïssin també altres factors –el secular tarannà conservador de Galícia, la dispersió del vot d’esquerra, el desigual carisma dels candidats o el sistema electoral– però en aquest cas sí que podria apuntar una certa correspondència entre la magnitud i gestió dels incendis i els resultats electorals posteriors.
La factura d’un incendi no castiga per igual totes les forces polítiques en algunes autonomies
El cas català tampoc no és concloent. El 1986 es van cremar més de 40.000 hectàrees de superfície poblada d’arbres, amb la simbòlica muntanya de Montserrat com un dels epicentres del desastre. Dos anys després, en els comicis del 1988, CiU va repetir majoria absoluta, tot i que va perdre tres escons respecte al seu rècord del 1984. Més rellevants van ser els incendis del 1994, que van assolar sobretot el Bages i el Berguedà i van cremar més de 62.000 hectàrees de superfície poblada d’arbres.
La resposta de la Generalitat davant els focs va ser molt criticada; especialment per un implacable Alejo Vidal-Quadras, que va encarnar a la perfecció l’estratègia popular d’explotar electoralment l’actuació dels adversaris davant les catàstrofes. I un any després, a les autonòmiques del 1995, Pujol va perdre la majoria absoluta. Ara bé, el retrocés de CiU (de cinc punts) no va ser gaire més fort a les zones afectades (en alguna va ser fins i tot més reduït), de manera que cal tenir en compte altres factors de desgast: els escàndols al voltant del “sector dels negocis” de Convergència, l’avanç de dues forces frontereres (el PP català, a la dreta, i ERC, a l’esquerra) o la crisi econòmica.
El mateix es podria dir dels incendis que van assolar Andalusia el 1991, amb especial incidència a Almeria i Màlaga. Tres anys després el PSOE perdia la majoria absoluta (cedia 17 escons i n’aconseguia només quatre més que el PP), però aquella desfeta electoral tenia molts altres causants possibles: els escàndols de corrupció (amb l’estrident cas Juan Guerra a escala local) que afectaven el Govern socialista de l’ Estat (i que van conduir al relleu el 1996), a més de la situació econòmica o les divisions al PSOE. I la mateixa pauta es podria aplicar en el cas valencià. El 1994 es van cremar gairebé 90.000 hectàrees poblades d’arbres i un any més tard el PSPV va perdre la Generalitat en unes autonòmiques que van suposar un tomb a favor del PP i li van donar la victòria en 11 de 13 comunitats.
Els grans focs i com es gestionen semblen tenir un efecte de desgast acumulatiu sobre els governs implicats
De fet, l’impacte electoral de la gestió dels grans incendis sembla molt supeditat al context polític i social i al desgast respectiu de cada executiu. Per exemple, el 2012 la Comunitat Valenciana va patir una altra greu escalada d’incendis (que va afectar 28.000 hectàrees de superfície poblada d’arbres i un total de 56.000 hectàrees forestals). Tres anys després el PP va perdre la Generalitat i fins a 24 escons. Però l’escenari ja era advers per als populars, assetjats per múltiples casos de corrupció i desgastats per la gestió de la crisi, que va propiciar la irrupció de nous partits, com Podem o Cs.
En canvi, un traumàtic incendi forestal a Andalusia, el 2004, considerat llavors com el “més gran i devastador”, gairebé no va tenir cap cost electoral per al PSOE. És cert que els socialistes van perdre cinc escons a les següents eleccions, però venien d’un resultat excepcional el 2004 i van mantenir la majoria absoluta. De fet, a la província afectada (Huelva) el retrocés socialista va ser encara més baix.
El pes del context es pot apreciar en un dels incendis més dramàtics pel nombre de víctimes: el de Guadalajara, el juliol del 2005, que va acabar amb un balanç d’onze morts. Tot i això, i malgrat les crítiques a l’actuació de la Junta i que diversos alts càrrecs autonòmics van ser processats, el socialista Barreda va retenir una sòlida majoria absoluta a les eleccions del 2007 i només va perdre tres escons respecte al resultat rècord de Bono el 2003.
Les pautes electorals del passat ja no valen davant megaincendis d’una envergadura i efectes inèdits
Tot i això, a les següents eleccions del 2011 –i en un context de greu desgast socialista per les polítiques d’ajust de Rodríguez Zapatero–, el PP va aconseguir derrotar Barreda per la mínima, tot i que en línia amb el tomb electoral que es va registrar en bona part de les autonomies.
Per tot això, cal atribuir als grans incendis i a la seva sempre debatuda gestió un efecte de desgast acumulatiu, la intensitat del qual depèn de la solidesa de cada executiu. La paradoxa, en un context de blocs irreconciliables com l’actual, és que avui els beneficiaris del desgast podrien ser justament els negacionistes de les polítiques preventives davant el “leviatan climàtic” global.